“La frase más frecuentemente oída sobre publicidad es que la gente lee poco. Pero una enorme cantidad de los anuncios que mejores resultados han obtenido, demuestra que la gente lee mucho, de forma que no debemos dudar en escribir, si es preciso, libros enteros, para proporcionare toda la información que sea precisa. (…). Una vez que se ha conseguido la atención de una persona, es el momento de decirle todo lo que se cree que esta persona debe oír. Es preciso utilizar todos los argumentos de que se disponga, sin dejar ningún cabo suelto.”

(Claude Hopkins, Publicidad científica)

“Una de las lecciones más frustrantes de un recién licenciado en publicidad que pretende hoy en día ser copy en una agencia de publicidad, es descubrir que, por mucho que se esfuerce, muy poca gente leerá sus anuncios. La gente está cada vez menos habituada a leer. Sucede además que a la gente, en realidad, le importa muy poco lo que dicen las marcas y sus aburridos discursos brandcéntricos. Le damos mil vueltas a nuestro claim, a un titular de una pieza publicitaria o al tagline que escribiremos en cuerpo 12 debajo del logotipo, pero encontrar un lector dispuesto a leer el texto de un anuncio publicitario parece hoy una aventura harto improbable.”

(Daniel Solana, Postpublicidad)

Gairebé noranta anys separen el moment en què els autors d’aquestes paraules van decidir escriure-les. El debat sobre si la gent llegeix o no els textos publicitaris ja ve de lluny i és recurrent. Hopkins ja en feia referència l’any 1923 en el seu llibre Publicidad científica i també ho fa recentment Daniel Solana, autor de Postpublicidad. Però la diferència és que mentre el primer creu fermament en el poder de l’argumentació basada en l’ús de la paraula publicitària, el segon no li atorga gaires possibilitats d’èxit. És, doncs, la publicitat d’avui dia, la postpublicitat, menys argumentativa? Generalitzar sempre és perillós: encara hi ha especialitats publicitàries on la capacitat d’argumentacio és el fonament de la convicció o la persuasió, pensem per exemple en el màrqueting directe on la carta comercial continua sent el lloc on es despleguen tots els arguments per moure a l’acció el receptor. No obstant això, a grans trets estaríem d’acord que efectivament la publicitat ha perdut el seu valor argumentatiu. Una de les raons principals cal buscar-la en l’accentuada declinació de la redacció publicitària, superada per l’omnipresent poder de la imatge. Joannis afirmava que una qualitat del bon redactor era saber desaparèixer davant la imatge quan calia fer-ho. El problema és que ara el text publicitari fuig en desbandada i ha abdicat totalment.

Algú podria afirmar que en aquest traspàs de poders la imatge publicitària seria l’encarregada d’assumir el pes argumentatiu, però la imatge publicitària en general és incapaç, com diria Johnson, de convertir-se en raons que puguin funcionar com a premisses que menin a una conclusió. Perquè, seguint la tipologia en què Groarke classifica les imatges segons la seva capacitat argumentativa, la imatge en la publicitat o bé és un mer acompanyament de l’argumentació verbal, de manera que no juga cap paper persuasiu, o bé actua com una “marca visual” que únicament serveix per a atraure l’atenció i dirigir-la cap a l’argumentació verbal a la qual està supeditada.

Malgrat tot, encara hi ha qui propugna la importància del paper que hauria de tenir actualmente l’argumentació publicitària. Davant d’un consumidor que ha esdevingut més crític, més adult, més escèptic davant del missatge publicitari cal, ara més que mai, provar, justificar, explicar per què. Les afirmacions sense fonament, els titulars o els eslògans autocomplaents que sovint han esdevingut el pilar fonamental sobre el que es bastien les campanyes se’ns mostren avui orfes de significat davant l’emergència d’aquest consumidor més madur.

Però argumentar, sobre què? Quin és el referent que admet l’argumentació? La publicitat vigent ja no basa la seva referencialitat en el producte material -que sí que era susceptible de suportar el component argumentatiu- sinó en la marca, una realitat plena de significats simbòlics que sobretot ens ha de seduir, més que no pas convèncer o persuadir. Hi té cabuda, doncs, l’argumentació en un context de mercat en què, com diria Kevin Roberts, es tracta d’obtenir l’adhesió del consumidor cap a la marca més enllà de la raó? En l’era de la postpublicitat on hauria de tenir preeminència l’establiment de converses entre consumidor i marca, el modelatge d’experiències compartides, on l’storytelling de la marca emmudeix i deixa pas als relats i als continguts generats pels propis consumidors, en definitiva en un marc en què el més important seria l’establiment i manteniment de vincles emocionals entre les marques i els seus públics, l’argumentació té poc marge de maniobra, si més no l’argumentació tradicional publicitària, unidireccional, incontestable, ampul·losa, hiperbòlica, basada en entimemes o falsos sil·logismes i, per tant, poc creïble als ulls d’un consumidor totalment previngut davant els excessos del llenguatge publicitari.

REFERÈNCIES

• BORDEAU, J. Entreprises et marques. Les nouveaux codes de langage. Paris: Eyrolles- Éditions d’Organisation, 2010.
• GROARKE, L. “Hacia una pragma-dialéctica de la argumentación visual”. En VAN EEMEREN, F. H (ed). Advances in Pregma-Dialectics.  Amsterdam: Sic Sat; Virginia: Vale Press-Newport News, 2002 (p. 137-151).
• HOPKINS, C. C. Publicidad científica. Madrid: Eresma, 1980.
• JOANNIS, H. El Proceso de creación publicitaria: planteamiento, concepción y realización de los mensajes. Bilbao: Deusto, 1992.
• JOHNSON, R. H. “Why ‘Visual’ Arguments aren’t Arguments”. En: BLAIR, J.A [et al] (eds.). Informal Logic @25: Proceedings of the Windsor Conference. Windsor: University of Windsor, 2003.
• ROBERTS, K. Lovemarks: el futuro de las marcas. Barcelona: Urano-Empresa activa, 2005.
• SOLANA, D. Potspublicidad. Barcelona: Doubleyou, 2010.