redacció publicitària

by

torna la cançó publicitària

De tornada a casa després d’un magnífic cap de setmana, els meus fills i un parell d’amics que els acompanyaven van començar entre rialles a cantar cançons d’anuncis per fer més entretingut el viatge en cotxe. La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que coneixien totes les lletres de cap a cap. A continuació us deixo tres de les perles que van cantar; les seves favorites, em van dir. Desconec quina repercussió van tenir els anuncis en les vendes, però si les marques anunciants haguessin fet un test de record i de notorietat espontània entre els adolescents presents en el nostre vehicle estarien 100% satisfets del resultat. I els redactors que van escriure-les suposo que estarien molt orgullosos de la feina feta.



by

publicitat per a la distribució (I)

Quan es pensa en la publicitat generalment se sol fer associant-la a la que va dirigida al consumidor final. Però existeixen altres audiències que també són públic objectiu de la publicitat. Una molt important i a la qual no s’acostuma a prestar l’atenció que es mereixeria és, sens dubte, la distribució. Pensem en la importancia que té que, abans que els consumidors, sigui la cadena de distribució la primera a assabentar-se del llançament d’un nou producte, del canvi del disseny d’un envàs o de la recent ampliació d’una gamma. A això caldria afegir que la publicitat de determinades categories de productes no es dirigeix especialment als consumidors sinó a la distribució. Un exemple seria el cas de productes com les fruites i les verdures, la publicitat de les quals trobem sobretot en suports especialitzats del sector.

Malgrat la seva rellevància en la cadena de valor comunicativa, la publicitat dirigida a la distribució és una gran oblidada. Des del punt de vista teòric no conec cap treball que hagi analitzat la seva retòrica i els seus codis creatius propis. I des del punt de vista pràctic diria que les agències i els creatius no solen dedicar molt esforç a un tipus de publicitat que, des de la perspectiva professional, no té glamur, no llueix, al no proporcionar ni honor ni fama.

Quan parlem de codis creatius ens referim al llenguatge verbal i icònic de la publicitat de determinades categories de productes que ens permet reconèixer i identificar el seu estil de comunicació. És una espècie de patró, pres com a convenció, que es repeteix en els anuncis d’una mateixa categoria. Quantes vegades no hem escoltat dir que tots els anuncis de detergents s’assemblen, o els de xampús (n’hi ha algun en què no aparegui la cabellera sedosa de la noia movent-se a càmera lenta?) o els d’ulleres de sol. Doncs, s’assemblen perquè utilitzen codis creatius semblants.

Encara que no es tracti de categories de productes, crec que aquesta definició també es pot aplicar a la publicitat dirigida a la distribució perquè, en la meva opinió, aquesta té el seu propi codi creatiu. En un proper article intentaré donar alguns pistes que el caracteritzen, tant des del punt de vista de la direcció d’art com, per descomptat, de la redacció.

by

De fulls en blanc

ex-Big Room de Maripili

Foto de Anna Brugués

Tampoc la nostra agència ha pogut escapar de la febre d’austeritat que ens tenalla. Estem de mudança. Ahir va ser el darrer dia en la nostra antiga oficina i el dilluns iniciarem una nova etapa en un altre lloc, només 80 números més amunt al mateix carrer, però bastants euros menys de lloguer. Ara mateix estic una mica trist. Ha estat el meu espai de treball durant deu anys, des que es va fundar, i hi he viscut tota mena d’emocions, tant professionals com personals. Ho confesso, sóc un nostàlgic.

Per exemple, rememoro el meu primer dia a l’agència i el primer encàrrec que vaig rebre de la meva directora creativa. Havia de pensar un anunci de doble pàgina a la revista IPMARK per a una agència d’esdeveniments amb la qual col·laboràvem. Sí, gens de l’altre món, cap gran campanya; però quin cangueli vaig passar en rebre el brífing i asseure’m a la taula per enfrontar-me per primera vegada al paper en blanc de la meva nova llibreta. Seria capaç de trobar una bona idea? Deu anys després diria que no sento aquesta classe de por, però d’un pessigolleig nerviós no em deslliura ningú.

Retornant al present, durant els últims dies ens preparàvem per al trasllat, embalant tot el que ens volíem emportar, llençant coses inútils o retirant tot tipus d’artefactes que decoraven i alegraven la Chowroom i la Big Room. L’agència s’anava buidant mica a mica fins que ahir, abans de deixar-la per sempre, quan només restaven les parets nues i els mobles imprescindibles per treballar fins a l’últim moment, vaig veure la imatge. Em vaig adonar que l’agència s’havia convertit en un gran full en blanc sobre el qual, quan aquest dilluns arribem a les noves oficines, haurem de tornar a escriure, i tal vegada amb un traç diferent.

Permeteu-me acabar reproduint literalment un dels textos més intel·ligents que he llegit explicant què representa el paper en blanc. És un breu article de Xavier Marcet del seu magnífic blog:

“Se puede sentir vértigo ante un papel en blanco. Es la metáfora perfecta de la creación. Todo es posible pero todo debe salir de nosotros. Hacer emerger esquemas, ideas, bocetos como primera energía de proyecto. El que pierde el hábito del papel en blanco ya solamente se refugia en la inspiración de los demás y opta por compilar. El papel en blanco nos desnuda ante nosotros mismos, nos pone a prueba. Verifica nuestros mecanismos de pensar, comprueba la potencia y lubricación de las ideas y nuestra capacidad de combinarlas, evalúa nuestra destreza en la expresión. El papel en blanco es un termómetro de aprendizaje y de esfuerzo. El papel en blanco es un paisaje de nosotros mismos.”

Per enmarcar sobre una paret en blanc.

by

ara resulta que som storytellers

Storytelling és una paraula que darrerament és en boca de tothom. L’art de narrar històries o de convertir un missatge en relat sembla ser l’imperatiu de la comunicació actual.

Segons ens explica Antonio Núñez, consultor de comunicació especialitzat en storytelling, en un capítol del llibre col·lectiu publicat recentment per APG Spain Planificación Estratégica: la relevancia del consumidor en comunicación comercial vista por los planners, el Pentàgon utilitza l’storytelling per a dissenyar les seves estratègies de crisis, la NASA perquè els seus científics relatin els seus descobriments de manera seductora, multinacionals com Microsoft perquè els seus executius comuniquin i presentin les idees amb major capacitat de persuasió, els pedagogs per a elaborar programes educatius o els coachers per al desenvolupament personal i professional dels seus clients. I en el terreny de la planificació estratègica, afirma que els planners han de “aprender a crear y narrar relatos, y entender sus orígenes, sus mecanismos de propagación, sus tipping points y sus ciclos vitales en la red, en las diferentes pantallas y en el proceso de propagación de boca en boca”.

I com que sembla ser que res ni ningú escapa a l’influx de la narració de relats, resulta que ara els redactors publicitaris, a més de creatius i venedors, també han de ser storytellers. Per exemple, Teressa Iezzi afirma que l’storytelling “is the essential job of the copywriter” i afegeix que “as a copywriter of any description, you are charged with telling a brand story”. Però em pregunto: Alguna vegada havien deixat de ser-ho? No era una història el que ens explicava John Caples ja el 1926 quan, per anunciar els cursos per correu de l’O.S. School of Music, va escriure un dels millors anuncis de la història amb el seu famós titular “They laughed when I sat down at the piano – but when I started to play!”? I no són històries el que ens expliquen la majoria d’anuncis de TV o les bones falques de ràdio?

Segur que no és tan senzill perquè l’storytelling en majúscules deu ser alguna cosa molt més profunda. Em sembla que utilitzem el terme amb massa lleugeresa. Dubto que la majoria de professionals que es dediquen de debò a això considerin els exemples que he esmentat abans com una bona mostra d’storytelling. El que sí que és cert és que els redactors al llarg del temps hem anat canviant la manera d’explicar les nostres històries i l’hem anat adaptant a l’evolució dels formats publicitaris i a les tecnologies que han anat sorgint. Inicialment, les històries publicitàries començaven i acabaven en una pàgina de premsa o de revista; amb l’arribada de la ràdio, es podien cantar en forma de cançó publicitària o jingle, amb l’aparició de la televisió es va haver d’aprendre a explicar-les utilitzant totes les possibilitats de l’audiovisual; i ara, acollint-nos al concepte de transmedia tal com el va definir Henry Jenkins, hem de reciclar-nos per ser capaços d’explicar-les i desplegar-les a través de múltiples plataformes en cadascuna de les quals s’explica una part d’una història que adquireix sentit i es va construint gràcies al compromís i la participació del receptor. De manera que ja ni tan sols hem de ser storytellers sinó transmedia storytellers.

by

eslògans okupes

La veritat és que ja resulta estrany sentir utilizar la paraula eslogan als professionals de la publicitat. Ha caigut en desús en favor d’altres termes com tancament, tag line, claim o concepte. Paraules amb diferents matisos que posem en el mateix sac per referir-nos a l’eslògan de sempre. També la importància que se li dóna actualment no és la mateixa que temps enrere quan les campanyes giraven al seu voltant i semblava que si no tenies un bon eslògan no hi havia campanya. Ara, en canvi, fins i tot es qüestiona la seva necessitat.

En els manuals de redacció publicitària no sol faltar un apartat dedicat al crit de guerra de les marques. Juan Rei en el seu llibre clàssic sobre redacció publicitària Palabras para vender, palabras para soñar defineix l’eslògan com “una frase breu, simple, concisa, brillant i recordable, que expressa l’avantatge principal del producte i que es repeteix al llarg d’una campanya publicitària. I Miquel Altarriba a Què dir, a qui i per què, una magnífica obra que posa en relació la retòrica clàssica amb la redacció publicitària, resumeix els trets que definirien l’excel·lència d’un eslògan: facilitat de record (per la seva eufonía i originalitat), facilitat de comprensió (simple, clar, concís, breu) i capacitat de sintetitzar l’essència del concepte que s’ha de comunicar d’una manera incisiva, creïble i rellevant.

un eslògan difícil de destronar

Jo m’atreveixo a afegir-hi una altra característica derivada de les citades anteriorment: els grans eslògans, claims o com vulguem anomenar-los ocupen un territori expressiu i de significació que altres textos no podran conquerir. Malgrat revisitar els tòpics i els clixés més gastats, els bons textos són únics, s’apropien d’un espai que cap altre producte o marca podrà ocupar si no vol deixar patent la seva escassa originalitat. Moltes vegades el fet d’ocupar un espai ve determinat per la construcció formal de l’eslògan; per exemple, l’estructura gramatical de Compartida, la vida és més (Movistar) o La vida és mòbil, mòbil és Vodafone impossibilita que altres segueixin pel mateix camí. També pot ser l’ús inèdit d’una paraula: Redecora la teva vida (IKEA) o Un gran banc que fa fresh banking (ING Direct). En altres casos, no és tan evident per què succeeix: només és una intuïció, però diria que més enllà de la forma hi ha quelcom latent en l’estructura profunda de determinats textos publicitaris que els fa ocupar un territori inalienable que altres textos seran incapaços d’aconseguir. Sigui com sigui, els textos que marquen territori arriben per quedar-s’hi, per explicar la marca durant força temps i omplir-la de contingut. I són molt diferents dels eslògans okupes, que són els que tenen moltes possibilitats de ser desallotjats.

by

a Miquel Altarriba

Aquest article vol ser un petit homenatge a Miquel Altarriba i hauria d’haver estat el primer article publicat a Think copy.

Per a qui no el conegui, la biografia oficial diu que és doctor en Publicitat i Relacions Públiques, que fins fa alguns mesos enrere -quan va començar a retirar-se professionalment- va ser el director del departament de publicitat de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), que és professor de creativitat i de redacció publicitària, que es va iniciar com a redactor a l’agència Danis i després va ser director creatiu a Danis Benton & Bowles i a McCann-Erickson, que va ser cofundador de l’agència digital Briefing i autor dels llibres de redacció publicitària -imprescindibles- Del pregó al web. Una síntesi històrica de la redacció creativa en publicitat i Què dir, a qui i per què? Retòrica i redacció publicitària i, com a anècdota, que és l’autor de l’eslògan encara vigent De El Caserío, me fío.

El que no diu aquesta freda biografia és que ell té molt a veure en el fet que actualment em dediqui a la publicitat. Perquè va ser la seva passió per la professió la que va fer que m’interessés per la comunicació empresarial i perquè més tard va confiar en mi per incorporar-me com a professor a la universitat. Tampoc explica que el doctor Altarriba és el més allunyat de l’estereotip del publicitari. No és molt usual trobar-se amb un professional del sector que enfonsi el seu saber en el pensament dels clàssics, que domini el llatí i el grec, que hagi estat capaç de practicar des de la teoria i fer teoria des de la pràctica rescatant el discurs metapublicitari de la seva aparent vacüitat o l’oratòria del qual sigui capaç de desgranar un discurs profund, sòlid i coherent des de la primera fins a l’última paraula.

Tampoc la biografia fa referència als moments que va compartir amb mi. Recordo especialment quan em passava pel seu despatx per saludar-lo o per qualsevol altre motiu i no em deixava marxar explicant-me, dramatitzant-me fins i tot, el guió de la seva pròxima classe. Quant vaig aprendre en aquelles improvisades classes particulars! I entre el que vaig poder retenir sempre procuro no oblidar això:

“Un anunci s’ha de fer veure i escoltar, però no pot ser l’estridència de la insensatesa.”

Per tot el que s’ha dit fins ara serà inevitable que a Think copy sovint es reflecteixi la seva influència, que ressonin els seus ensenyaments o que m’hi refereixi directament.

Diu la pedagoga sueca Inger Enkvist, autora de La buena y la mala educación, que “d’un bon professor no te n’oblides mai”; i és veritat, doctor Altarriba.

Moltes gràcies i a reveure!

by

rebaixes o el poder d’una sola paraula

Ja que som en època de rebaixes, em permetré comentar aquest anunci d’un centre comercial de Barcelona que vaig veure anys enrere en el dominical d’un diari i que em va agradar pel seu atreviment. El solc presentar a les meves classes de redacció publicitària quan parlem de la relació que existeix entre imatge i text i sobre la capacitat argumentativa d’ambdós; i com que em va servir per a elaborar un treball de doctorat aquesta vegada el to de l’article resultarà una mica “acadèmic”.

En la seva teoria de l’argumentació visual, Groarke (2002) distingeix tres categories d’imatges:

1. Imatges que són mers acompanyants de l’argumentació verbal, de manera que no juguen cap rol argumentatiu o persuasiu.

2. Ensenyes visuals (visual flags), la funció de les quals és atreure l’atenció i dirigir-la cap a l’argument verbal que l’acompanya.

3. Imatges que poden ser enteses per si soles.

La imatge del voltor s’inscriu en la segona categoria perquè la seva funció principal és la de caçamirades. L’objectiu inicial de qualsevol peça publicitària és atreure l’atenció. En aquest cas, el lector que va llegir la revista segurament va ser retingut per la força de la imatge -el primer plànol de l’au ocupant tota la pàgina juntament amb el tractament estètic de la fotografia (color, textura, bellesa).

Però per si sola aquesta imatge no és un argument, no ens diu res, en paraules de Johnson (2003) ”the image by itself can not determine the premise”. Com diria Barthes, cal un text que li serveixi d’ancoratge (ancrage), que orienti i fixi el seu significat resolent la polisèmia intrínseca. Només és una paraula, Rebaixes, però és a partir d’ella que inferim el significat de la imatge i la possibilitat de verbalitzar un enunciat: “Els consumidors, quan arriben les rebaixes, som com voltors”. Entendre la metàfora ens resulta molt senzill: segur que ens ve al cap la imatge tòpica d’una multitud de persones en l’entrada d’uns famosos grans magatzems esperant que obrin les portes el primer dia de rebaixes per abocar-se sobre la peça-presa desitjada.

Penso que aquest anunci és una mostra del predomini en la publicitat de l’argumentació verbal sobre l’argumentació visual. Malgrat el seu pes, la imatge es veu supeditada al text en el sentit que és el que sol suportar l’argumentació. Així, la majoria d’imatges utilitzades en publicitat es corresponen amb les dues primeres categories definides per Groarke (imatges com a teló de fons i visual flags). Fem-ne la prova. En la majoria de casos, si eliminem el text -i aquí cal incloure especialment el text amb el nom de la marca que, a manera de signatura tanca l’anunci- el missatge no resultaria clar o l’argumentació seria ineficaç.

I també és un bon exemple del procés creatiu proposat per Marçal Moliné (2003). Difícil resumir-lo en poc espai, però ho intentaré. Moliné parteix de la premissa que el cervell humà, per percebre, seleccionar, interpretar i memoritzar els missatges, disposa d’uns mecanismes de treball que són constants i universals. Considera que únicament el procés creatiu publicitari i, per tant, l’anunci resultant que s’ajusti a aquests dispositius naturals ofereixen garanties d’aconseguir el seu objectiu. Concep el procés creatiu com un programa de pensament estrictament lògic que consta de les etapes següents:

1. Cridar l’atenció del receptor per mitjà d’un element sorpresa.

2. Generar incertesa a través d’enunciats textuals o visuals que no encaixin amb les expectatives del receptor sobre la realitat.

3. Provocar l’activitat o l’esforç mental del receptor en fer-li formular inferències que li permetin intentar resoldre la incertesa.

4. Portar el receptor fins al descobriment de la interpretació correcta del missatge en relacionar els significats implícits continguts en aquest amb un producte o una marca.

Trobem el mateix esquema en aquest mordaç anunci, obra de l’agència de publicitat de Barcelona BUM. Després de l’atenció que suscita en l’audiència, es genera la incertesa: per què el vestit de torero està de rebaixes? Per interpretar el significat (descobriment), el receptor havia de realitzar la connexió adequada (inferència), i aquesta té a veure amb la realitat del moment en què va aparèixer l’anunci: les rebaixes d’estiu van coincidir amb l’abolició de les curses de braus a Catalunya.

Anem de rebaixes?

REFERÈNCIES

  • GROARKE, L. “Hacia una pragma-dialéctica de la argumentación visual” a: VAN EEMEREN, F. H (ed). Advances in Pregma-Dialectics.  Amsterdam: Sic Sat; Virginia: Vale Press-Newport News, 2002 (p. 137-151).
  • JOHNSON, R. H. “Why ‘Visual’ Arguments aren’t Arguments” a: BLAIR, J.A [et al] (eds.). Informal Logic @25: Proceedings of the Windsor Conference. Windsor: University of Windsor, 2003.
  • MOLINÉ, M. La comunicación activa: publicidad sólida. Bilbao: Deusto, 2003.



by

microtextos, microestil, microveu

Acabo de llegir Microstyle: The Art of Writing Little de Christopher Johnson, que tracta sobre els microtextos. Havia pensat escriure’n una ressenya, però per si triga a arribar o finalment no la faig us deixo un resum amb les idees que m’han semblat més interessants.

  • Què és un microtext (micromessage)? És qualsevol paraula, frase, sentència o text breu que constitueix un titular, un eslògan, un nom de marca, un tuit, un estat personal a Facebook, una etiqueta, l’assumpte d’un missatge de correu electrònic, un SMS, un comentari en un fòrum, una diapositiva d’una presentació, etc.
  • Els microtextos exigeixen un microestil que cridi l’atenció a l’instant i comuniqui alguna cosa ràpidament.
  • El microestil és la base per a la creativitat verbal de cada dia: el discurs actual està dominat pels microtextos.
  • El microestil no és una novetat, però el que és original és que actualment tots podem participar del joc: escriure ha deixat de ser una activitat d’especialistes i ha passat a ser una activitat quotidiana.
  • Fins fa poc solíem escriure gairebé exclusivament en contextos formals en els quals érem avaluats (escola, feina, cerca d’ocupació, literatura, redacció professional). Ara tenim els mitjans i les oportunitats de crear continguts en moltes plataformes (web, xarxes socials, correu electrònic, xats, etc) no per ser avaluats, sinó per comunicar, divertir-nos, persuadir o compartir.
  • El microestil té a veure amb l’economia de l’atenció. Quan consumim missatges verbals escanegem i filtrem fins a trobar allò que mereix la nostra atenció. I quan els creem, lluitem per captar l’atenció dels altres.
  • El microestil és el resultat de la nostra manera actual de llegir i escriure en els mitjans digitals.
  • La implantació de les noves tecnologies i l’ús massiu de les xarxes socials han creat una nova manera de comunicar-nos i un paisatge de missatges verbals extremadament competitiu, un paisatge que amplifica una infinita multitud de veus fins ara desconeguda. La contrapartida: quan tothom parla, ningú té massa temps per escoltar.
  • D’aquí la importància de crear una microveu que reflecteixi la nostra personalitat o la de la nostra marca.
  • Johnson, en substitució del que denomina Big Style (prescriptiu, avaluador, sancionador) advoca per la necessitat de crear la nova retòrica del microestil allunyada del context dels textos formals i de les institucions que els sancionen.
  • La popularització dels microtextos és part d’un fenomen més extens, l’obsessió per la brevetat en tots els mitjans i aspectes de la nostra cultura: la revista Wired (2007) el va anomenar cultura snack.
  • Més que un significat complet, un microtext és una clau que obre portes, un text que inicia un viatge mental cap a una destinació.

Totes aquestes idees formen part del que seria una introducció al microestil; al meu parer, els capítols més interessants del llibre. A continuació Johnson se centra a desenvolupar consells per escriure microtextos eficaços. Alguns d’aquests a manera de decàleg són:

  • Crea associacions mentals.
  • Sigues rellevant
  • De vegades no cal ser brillant, n’hi ha prou amb ser clar.
  • Fes-ho senzill (Keep it simple).
  • Sigues precís, tria la paraula adequada.
  • Crea imatges mentals amb les paraules.
  • Prem el botó de les emocions.
  • Utilitza metàfores: expressen significats complexos i permeten als receptors fer les inferències desitjades.
  • Expressa el que no s’espera que sigui dit.
  • Juga amb patrons poètics que donin ritme i musicalitat als missatges.
  • Trenca les normes gramaticals, però no de manera gratuïta.
  • Crea noves paraules.
  • Juga i diverteix-te amb les paraules.
  • Evoca una conversa i intenta establir una relació.


by

la insuportable lleugeresa del cos de text

Fa dies vaig visitar a la Pedrera de Barcelona l’exposició de l’artista Perejaume (Sant Pol de Mar, 1965). Si esteu per la ciutat, us la recomano. Ofereix una retrospectiva dels últims 20 anys de la seva trajectòria i el seu sorprenent títol Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nov !“és tota una declaració d’intencions. La idea que subjeu en bona part del recorregut de la mostra és la de l’excés. Davant la saturació d’obres artístiques en el mercat, Perejaume sembla plantejar-se què ha de fer. Renunciar a crear a fi de no contribuir a aquest excés? Continuar creant però sense donar visibilitat a la producció artística?

En un moment donat el visitant es topa amb una “no obra”. On a priori esperaríem trobar un quadre, Perejaume deixa escrit un text que ens explica per què va decidir no exposar-la, diu així:

Li he demanat a l’obra que havia de ser aquí:

-Digues, ¿vols que t’exposi?

-No ho sé –m’ha dit.

Però m’ha semblat que ho deia amb més mostres de no, que de sí.

Mentre admirava l’exposició no vaig poder evitar fer un paral·lelisme amb la saturació publicitària en la qual vivim immersos. Contemplant l’obra absent, confesso que no vaig poder evitar que em vinguessin al cap les nombroses vegades que he dubtat de l’eficàcia d’infinitat d’anuncis que fem els publicitaris: tal vegada hagués estat millor que mai haguessin sortit a la llum perquè com diria Daniel Solana, per una o una altra raó, es tractava d’anuncis morts.

Portant la reflexió a l’àmbit de la redacció publicitària, el dilema se m’ha plantejat sovint a l’hora de redactar el cos de text (body copy) de molts dels anuncis en què he intervingut. Cal? Per molta il·lusió i esforç que hi dediqui, algú el llegirà? Recordo una anècdota. Un client no “acabava de veure” la nostra proposta de text per a un anunci d’una revista. Finalment, després de fer “les voltes de rigor”, va decidir que la versió inicial era la millor. L’endemà ens va trucar i ens va dir que l’eliminissim, que amb el titular ja n’hi havia prou, que “total, ningú llegiria el text”. L’endemà ens va tornar a trucar: que el tornessim a posar, que “encara que ningú el llegiria, tot anunci havia de portar body copy. Sí, aquell també va ser un anunci mort. I si li haguéssim preguntat, després de tant mareig, segur que hagués preferit no haver nascut.

by

asterisc de risc*

L’asterisc és un signe de puntuació en forma d’estrella que s’utilitza com a crida de nota al marge o a peu de pàgina dins d’un text, encara que també pot tenir altres valors convencionals segons l´ús. En publicitat se sol utilitzar per a advertir de certes condicions relatives a un enunciat, les quals apareixen detallades tancant l’anunci i amb un cos de lletra més petit.

D’un temps ençà l’asterisc sembla campar a pler en els anuncis, especialment en els titulars. Això no és una bona notícia per a la publicitat, a la qual s’acusa de no anar amb la veritat al davant. Amb raó l’asterisc està mal vist i genera desconfiança perquè el consumidor, ja previngut, l’associa a una veritat a mitges o directament a una mentida. Un asterisc és un sí però no, un vull i dolc, un deixar-te amb la mel a la boca.

Diria que el problema rau en el fet que s’ha convertit en una espècie de comodí gràcies al qual podem titular sense complexos. No importa el que diguem perquè sempre podem recórrer-hi per revelar més endavant el seu veritable significat. Però a la publicitat honesta, la que cerca dir la veritat ben dita, no li fa cap bé perquè sabem per experiència que darrere d’un asterisc sovint s’amaga un costat fosc, la traïció a qui ha acceptat llegir-nos i a qui hem creat una expectativa que es veurà rebaixada o incomplida.

Casualment, mentre rumiava aquest article, Vodafone ha començat a difondre una campanya de publicitat en què l’asterisc és l’eix de la idea i en la qual tots els anuncis de premsa i de publicitat exterior clouen el titular amb un asterisc. Però de manera intel·ligent aquest remet a un altre enunciat que no decep les expectatives posades en el que s’ha dit anteriorment, sinó que les reafirma. Els creatius, conscients de l’ús que se li sol donar, juguen amb ironia per transformar l’asterisc ara en un portador de bones notícies i dur a terme un autèntic rentat d’imatge del malvat signe de puntuació.

*risc no és la paraula més precisa, però com que rima amb asterisc, ja serveix.

.