redactor

by

El perfil del redactor publicitari: la reinvenció continua

Homenatge a Brossa (2002), poesia visual de Cuca Canals

Homenatge a Brossa (2002), poesia visual de Cuca Canals

El perfil del copy ha anat evolucionant al llarg de la història. Amb el pas del temps les seves competències i funcions s’han anat ampliant. El redactor que es dedicava a escriure textos merament informatius va cedir el pas a un professional que primer va haver d’aprendre a argumentar persuasivament i després a generar idees per conceptualitzar-les en el marc d’una estratègia de comunicació. D’altra banda, de redactar anuncis en els mitjans impresos (cartells, premsa, cartes comercials) va haver d’aprendre successivament a escriure per a la ràdio, a pensar en imatges, dominar el llenguatge audiovisual de la TV i finalment a expressar el missatge en els mitjans digitals. En aquest article manllevaré conceptes que procedeixen dels recursos humans, especialment de la selecció de personal, per mostrar l’evolució susdita.

Perfil I (I-shaped). Fa referència a aquells professionals que són experts, tenen coneixements profunds en una disciplina molt especifica. A aquest perfil respondrien els redactors la funció dels quals se circumscrivia històricament a la redacció dels textos publicitaris, fonamentalment de caràcter informatiu. Amb el pas del temps, en incorporar noves funcions (estratègica, creativa, conceptual) el gruix de la I apareixeria més marcat, però essencialment el redactor era l’expert en l’expressió verbal del missatge publicitari.

Perfil T (T-shaped). Descriu un professional que té habilitats molt profundes en una àrea d’especialitat (com en el perfil I) i alhora disposa de coneixements en altres disciplines que el capaciten, tot i no ser-ne un expert, per col·laborar amb especialistes d’aquestes (el traç horitzontal de la T). Actualment, el redactor publicitari hauria de respondre a aquest perfil perquè d’ell s’espera no només que sigui capaç de participar en el procés creatiu d’un anunci, sinó també d’altres execucions, com per exemple, una aplicació mòbil, un web o el guió d’una narració transmedia. Especialment en els projectes digitals, el redactor avui ha de posseir els coneixements mínims que li permetin col·laborar amb dissenyadors digitals, desenvolupadors de jocs i aplicacions, arquitectes de la informació i altres perfils marcadament tecnològics

Sin título

L’antecedent del redactor amb perfil T s’assemblaria a un hipotètic perfil t que la realitat demostra ja superat. En aquest cas el traç horitzontal més curt correspondria al període històric -des de Bernbach fins a l’actualitat- durant el qual el redactor ha col·laborat estretament i gairebé de manera exclusiva amb el director d’art formant la parella creativa tradicional.

Perfil A (A-shaped). Es refereix a aquell professional que és expert en dues disciplines específiques (els traços verticals de la A) i ensems és competent en altres àrees d’especialitat (el traç horitzontal de la A). M’atreveixo a fer una predicció: penso que aquest perfil correspondrà al redactor del futur. Un professional que, a més de ser expert en l’expressió textual del missatge publicitari, serà un especialista del disseny gràfic en totes les seves facetes, de manera que combinarà a parts iguals i amb plena competència la redacció i la direcció d’art. Ja no serem davant un redactor, sinó davant un nou perfil: el supercreatiu.

REFERÈNCIES

  • http://theadbuzz.com/2011/07/voices-the-new-creative-person-is-t-shaped/
  • http://tribalworldwide.com/news/blogs/talent-with-a-capital-t/
  • http://onproductmanagement.net/2012/05/20/t-shaped-skills-and-more/
  • http://chiefexecutive.net/ideo-ceo-tim-brown-t-shaped-stars-the-backbone-of-ideoae%I2%84%A2s-collaborative-culture
  • http://edwardboches.com/the-new-creative-team-and-getting-it-to-work
by

jo confesso

Brock Davies Que dubto i m’he tornat escèptic: de tant escoltar que “ningú ho llegirà” vaig pel camí de creure-m’ho. Que m’he acostumat i resignat a treballar sense brífing o amb brífings inservibles. Que m’han demanat fum i l’he venut. Que he escrit tot tipus de fal·làcies per a productes inútils o que fan que el món no sigui millor. Que em deixo guanyar, que ja no lluito pels meus textos com acostumava. Que ja amb prou feines no sento cap tipus de frustració quan algú esmena el que he escrit. Que sento enveja del talent dels altres. I sí, per definició, l’enveja mai no pot ser sana. Que davant de tant storytelling, branded content, transmedia, engagement, SEO, SEM i altres falòrnies vaig una mica despistat, serà cosa de l’edat. Que he escrit “el millor”, amb totes les seves declinacions possibles, i moltes altres paraules buides i desgastades. Que continuo sentint pànic davant del full en blanc. Que no he escrit encara la lletra d’una cançó publicitària. Que faig classes de redacció publicitària en una facultat universitària de comunicació i no en una escola de creatius molona o molongui. Que sóc un redactor que no sap InDesign ni Illustrator ni tampoc dissenyar ni programar webs. Que quan parlo prefereixo no molestar a ningú, encara que no digui absolutament res. Culpable

by

ètica per a uns quants

En el kit del copy no pot faltar l’ètica perquè, com a comunicadors, els redactors tenim una responsabilitat social que no hem d’eludir. La publicitat sempre està sota sospita. Se l’acusa de manipular els nostres cervells i les nostres emocions per mitjà de males arts i se li atribueix un poder de persuasió gairebé sobrenatural. Tal vegada per això la creativitat publicitària està tan condicionada per infinitat de normatives legals. En cas que l’ètica individual de cada publicitari o de cada anunciant falli, sempre hi haurà una norma o un codi que ens recordi que tot no val i que la fi no justifica els mitjans. Així, tenim una Ley General de Publicidad, multitud de normes que regulen la publicitat de determinats productes, una associació que autorregula el sector, codis generals i sectorials de conducta de l’activitat publicitària, etc, etc. Res a dir.

Però què passa amb les altres formes de comunicació social? Se’ls exigeix el mateix que a la publicitat? Existeix una doble moral? Ens esquincem les vestidures si l’anunci de TV d’un portal immobiliari mostra imatges fixes de joves practicant sexe en un cotxe i les televisions ho veten; en canvi, no passa res si s’emeten imatges semblants, però reals, en programes on desenes de càmeres ho veuen tot i ho retransmeten sense pudor. La publicitat no pot, faltaria més, presentar les dones de forma vexatòria o discriminatòria;però no passa res si algú que es diu periodista escriu un article tractant les noies que van a estudiar un Erasmus de “lleugeres”, sexualment parlant. Tampoc la publicitat pot denigrar les persones ni anar en contra de la seva dignitat; en canvi no passa res si els tertulians i presentadors de cadenes de TV de dubtós tarannà democràtic escampen cada nit l’odi cap a tothom que no comparteix el seu pensament o senzillament és diferent (i aquí cal incloure, entre altres, a socialistes i comunistes, nacionalismes perifèrics -els catalans i el català, la seva obsessió preferida-, homosexuals i, darrerament, activistes del 15M i de la PAH). Ah, és clar, és que una cosa és la llibertat d’expressió i una altra, la publicitat.

by

el kit del copy

1. Pensar en imatges. 2. Sentit del ritme. 3. Només allò rellevant. 4. Amarar-se de tot. 5. Plasticitat per adaptar-se a qualsevol estil. 6. Generar idees. 7. Sempre contra el rellotge. 8. Esprémer la idea. 9. Realçar el text. 10. Keep it simple (claredat, brevetat, concisió, precisió). 11. Els detalls compten. 12. Atreviment: no passa res si “se’ns en va la pinça” . 13. La llengua. 14. Motivació. 15. Persuasió i seducció. 16. Esperit venedor. 17. Si no un brief, almenys una mica d’orientació. 18. No es pot deixar escapar cap idea. 19. Connectat a la realitat. 20. Desconnectar també va bé. 21. Ètica. 22. Fer sorprenent el que és evident. 23. Renunciar. 24. Una mica de sort sempre va bé. 25. Escriure, reescriure. 26. Passió i vocació. 27. Una idea no expressada no és una idea. 28. Humilitat. 29. Everything is a remix. 30. Treballar en equip. 31. Per donar les voltes de rigor.

by

redactor digital o redactor a seques (i II)

Foto: Martí Garcia

En la primera part d’aquest article recopilava els comentaris que es van abocar en un grup de Linkedin especialitzat en redacció publicitària arran de la discussió que va generar la intervenció d’un membre. Aquest mostrava la seva disconformitat en sentir parlar de redactor digital perquè considerava que no tenia sentit el qualificatiu. Llavors em vaig limitar a deixar constància de les opinions polaritzades que havia suscitat el debat i vaig deixar en l’aire el meu punt de vista. Per si a algú li interessa, això és el que penso.

Qui em coneix sap que mai m’ha agradat la creació de compartiments en un intent de parcel·lar la realitat. Però em sembla molt bé que qui desitgi fer-ho ho faci i es defineixi com li sembli millor, tothom té dret a guanyar-se la vida i posicionar-se professionalment segons els seus interessos. D’altra banda, si el que busquen les empreses són redactors digitals, veig difícil que se’ls pugui convèncer que el que realment necessiten és simplement un bon redactor.

Dit això, considero que l’espai web, les aplicacions mòbils, les xarxes socials i tot el que té a veure amb el món digital tenen una especificitat, unes regles pròpies molt marcades que cal conèixer, però sobretot entendre. I remarco entendre perquè per a mi, allò realment important no és una qüestió que afecti tant a l’escriptura digital com a la creativitat digital i, en concret, a la conceptualització de les idees. Tot redactor publicitari en primer lloc ha de ser creatiu i conceptualizador d’idees.

Redactar per a la xarxa hauria de resultar-li relativament senzill si coneix les peculiaritats del mitjà, si aplica les tècniques adequades de l’escriptura digital: que si redacció SEO, que si trossejar el text mitjançant el chunking, que si cada paràgraf una idea, que si guiar la lectura mitjançant l’hipertext, etc. Però això són receptes, tècniques (ars) que es podrien aprendre en manuals, en cursos de formació, en blogs especialitzats i, naturalment, amb la pràctica de l’ofici.

Però jo estic parlant d’idees i aquestes no s’aprenen, depenen del talent creatiu. Serà aquest redactor, que és magnífic creant i escrivint anuncis emmarcats en 30 segons o en una pàgina de revista, capaç de donar amb idees que funcionin en l’entorn digital, que és obert, flexible, dinàmic, col·laboratiu, multidireccional, interactiu, tecnològic, complex, viral, social, impredictible i no sé quantes coses més? That is the question.

by

Què és un redactor publicitari actualment?

Rango, un camaleó amb crisi d’identitat

Per aquest desordre:

  • Un creatiu.
  • Algú que no pot decebre a qui ha decidit prendre’s el seu temps per llegir o escoltar el text d’un anunci.
  • Algú amb el qui tothom s’atreveix. Perquè se suposa que tothom sap escriure, oi?
  • Algú que cerca el seu lloc en l’era de la postpublicidad.
  • Algú a qui ja gairebé ningú convida a una festa, però a la qual es cola discretament per acabar sent-ne el protagonista.
  • Algú amb altes dosis de tolerància a la frustració i complex de baldufa: “dóna-li una altra volta, que no ens acaba…”.
  • Algú que, en un món de marques, no s’oblida d’argumentar a favor de productes.
  • Algú que aniria a Supervivientes i guanyaria: l’han donat per mort i enterrat tantes vegades!
  • Algú que amb la paraula publicitària va haver d’aprendre, per aquest ordre, a informar, persuadir, seduir i, finalment, conversar i explicar històries de llarg recorregut.
  • Algú que es resisteix a rendir-se i s’obstina obstinadamente a continuar escrivint.
  • Algú que encara pensa i escriu anuncis de premsa, espots de TV, falques de ràdio, cartells, cartes de màrqueting directe o bàners.
  • Algú que s’oblida de si mateix per posar-se en la pell dels altres.
  • Algú que no pot dir-se redactor si, malgrat la seva creativitat, no sap expressar les idees amb paraules.
  • Algú que s’emociona quan li deixen escriure “molt text”.
  • Algú a qui també anomenen copy, redactor creatiu o redactor conceptual.
  • Un camaleó.
by

redactor digital o redactor a seques (I)

Sóc membre d’un grup de debat a Linkedin especialitzat en redacció publicitària: Advertising Copywriting. Fa unes setmanes algú va iniciar un debat amb un comentari en què mostrava el seu enuig davant l’etiqueta redactor digital adduint que el que importava de debò era la redacció en si i no el mitjà. Aquestes van ser les seves paraules literals:

“For the love of God will people stop asking for ‘digital copywriters’. If you can write copy it doesn’t matter a flying fandango what medium you work in. I’m sick to death of this idiot pidgeonholing”.

La discussió que va generar aquesta intervenció es va perllongar durant moltes jornades i va donar lloc a prop de 500 comentaris!. Confesso que el meu paper va ser de mer lurker, però a canvi vaig compilar bona part de la conversa per resumir-vos en aquest article les idees principals i els girs que es produïen en el debat. Com sol succeir, les opinions es van polaritzar entre els que estaven totalment d’acord amb el comentarista inicial i els que no.

Els principals arguments dels primers van ser:

  • Un bon redactor és bon redactor en qualsevol mitjà, si no funciona off-line tampoc ho farà on-line.
  • No importa per a quin mitjà s’escrigui, els requisits són exactament els mateixos: tot redactor ha de ser creatiu i persuasiu perquè el seu objectiu últim és influir en l’actitud o el comportament del receptor.
  • Les habilitats redaccionals són transferibles de mitjà a mitjà. Cadascun té les seves regles, però només cal entendre-les i aplicar les tècniques adequades de redacció.
  • Si no es fa referència a redactor d’anuncis de TV, redactor de ràdio, redactor de publicitat en el punt de venda, etc., per què es considera que s’hagi de parlar, en canvi, de redactor digital o redactor web?
  • Qualsevol redactor pot aprendre els suposats requisits especials de l’escriptura digital, de la mateixa manera que qualsevol redactor ha de saber redactar, per exemple, un argumentari de venda, una carta de màrqueting directe o un fullet corporatiu.
  • Destaco també el debat i la polèmica que va suscitar un participant en afirmar que al voltant de l’escriptura digital s’havia edificat tota una aurèola mística elevant-la a una espècie d’art sagrat, inescrutable, un arcà solament a l’abast d’uns pocs escollits, tot per defensar una parcel·la professional pròpia i vedada als redactors de la “vella escola”. En la mateixa línia, algú afirmava que massa professionals i massa empreses estan implicades a perpetuar el fet digital com quelcom diferent, i que si de sobte es descobrís que la redacció digital no és tan especial i màgica com ens volen fer pensar, molts dels“experts digitals” sentirien amenaçada la seva posició.

Els que sí que van considerar la conveniència de l’adjectiu digital ho van argumentar així:

  • Escriure per als mitjans socials, dispositius mòbils, la publicitat en línia en general o redactar continguts web requereix habilitats i coneixements específics (interactivitat, SEO, arquitectura de la informació, etc.) que no són necessaris en mitjans off-line.
  • Molts redactors tradicionals no estan preparats per al món on-line, sigui perquè no els interessa, perquè no l’entenen, per manca d’experiència o simplement per incompetència, per la qual cosa és impossible que puguin atribuir-se l’adjectiu digital.
  • Els redactors amb talent poden escriure el que es proposin, però hi ha un mèrit en l’especialització: alguns són millors com a guionistes d’espots, uns altres escrivint anuncis de premsa o cartells de publicitat exterior, i uns altres, els digitals, escrivint en la xarxa web.
  • Els redactors tradicionals que no volen reconèixer les peculiaritats de la redacció digital tenen un problema. Resistir-se a admetre que escriure per als mitjans digitals és diferent és un error. N’hi ha que estan disposats a reconèixer-ho, mentre que altres no volen renunciar a la seva zona de confort per romandre-hi.
  • En un moment donat va sorgir el tema de l’edat: això sí que va tocar el voraviu d’alguns i el debat es va enfangar en un conflicte generacional. Més d’un participant sostenia que la majoria de detractors eren autèntics dinosaures publicitaris en fora de joc professional, ressentits pel fet de no poder competir de tu a tu amb els joves natius digitals.

En definitiva, plantejat com un exercici de tesi-antítesi-síntesi, les opinions majoritàries del debat es podrien resumir així:

TESI: No té sentit parlar de redactor digital perquè si s’és bon redactor el mitjà no té cap importància.

ANTÍTESI: Està plenament justificat perquè el redactor digital ha de posseir unes habilitats i unes competències especials que no requereix el redactor tradicional.

SÍNTESI: Certament, qui vulgui dedicar-se a redactar en entorns digitals hauria d’aprendre certes “coses”; però no hi ha res especial en això, tot bon redactor pot fer-ho si se li concedeix el temps necessari, rep la formació adequada i, especialment, si pot posar-ho en pràctica.

by

redactor i director d’art: fins aquí hem arribat?

“It is amazing what you can accomplish if you do not care who gets the credit”

(H. Truman)

La història de la publicitat ens diu que l’origen del tàndem creatiu redactor-director d’art cal situar-lo a la fi de la dècada dels 50 quan Bill Bernbach el va introduir a l’agència DDB (Doyle Dane Bernbach) com la fórmula ideal per potenciar la creativitat en un moment en què la millor publicitat es trobava en els anuncis impresos dels diaris i de les revistes. Fins llavors treballaven de manera independent, el redactor solia ser l’encarregat de generar la idea publicitària i només quan ja l’havia expressada verbalment era quan la traspassava al director d’art perquè la vestís gràficament. Sembla ser que fins i tot era habitual que no compartissin despatx i ni tan sols edifici.

Des de llavors aquest duo professional ha estat l’essència de l’estructura del departament creatiu de la majoria d’agències. Però les coses han canviat molt. Mentre uns continuen defensant la vigència i l’eficàcia del binomi redactor-director d’art, altres veus el qüestionen o, directament, ja el consideren liquidat. I així com Bernbach va ensulsiar les parets que separaven tots dos perfils professionals, ara hi ha qui considera que cal enfonsar la torre d’ivori en què, segons el seu parer, s’han convertit els departaments creatius tradicionals.

En aquest vídeo podeu escoltar què opinen alguns creatius de renom en preguntar-los si l’equip redactor-director d’art es podia donar per mort:


La majoria dels entrevistats considera que la combinació del talent de tots dos perfils continua funcionant, que aquesta forma de pensament publicitari segueix demostrant la seva eficàcia quan es tracta d’aconseguir idees brillants. Però també s’admet que és necessari incorporar en el procés creatiu un altre tipus de perfils, fonamentalment com a conseqüència de la revolució digital i de l’aparició dels mitjans socials. I això és així, perquè en molts casos, per crear un procés de treball sòlid sobre el qual generar les idees i construir l’estratègia creativa, es requereix anar més enllà de l’equip creatiu tradicional i involucrar les habilitats i les competències d’altres professionals (arquitectes de la informació, dissenyadors interactius, dissenyadors d’aplicacions, experts en mitjans socials, etc).

Així pensa també Edward Boches, director d’innovació de l’agència Mullen, en un interessant article sobre el nou model d’agència de publicitat, The new creative team and getting it to work, on advoca directament per canviar l’equip creatiu:

“You can make ads with a writer and art director. But if you want to conceive and execute platforms, utility and experiences, you need IA, UX, technology, connection planning and social media working together. This is a significant change for many agencies but one that is absolutely essential.  It may come with pain and resistance but what choice to you really have? The post digital days are upon us.”

I per als romàntics que encara creuen en l’amor, l’agència Imaginarte va tenir una divertida idea: crear la primera capella per fer-hi casaments de parelles creatives que vulguin oficialitzar la seva relació i testimoniar la seva fidelitat. Podeu seguir el desenvolupament de la idea en el seu blog i reviure els primeres enllaços simbòlics en aquest vídeo. Espero que no acabin en divorci.

http://vimeo.com/37244991

by

ara resulta que som storytellers

Storytelling és una paraula que darrerament és en boca de tothom. L’art de narrar històries o de convertir un missatge en relat sembla ser l’imperatiu de la comunicació actual.

Segons ens explica Antonio Núñez, consultor de comunicació especialitzat en storytelling, en un capítol del llibre col·lectiu publicat recentment per APG Spain Planificación Estratégica: la relevancia del consumidor en comunicación comercial vista por los planners, el Pentàgon utilitza l’storytelling per a dissenyar les seves estratègies de crisis, la NASA perquè els seus científics relatin els seus descobriments de manera seductora, multinacionals com Microsoft perquè els seus executius comuniquin i presentin les idees amb major capacitat de persuasió, els pedagogs per a elaborar programes educatius o els coachers per al desenvolupament personal i professional dels seus clients. I en el terreny de la planificació estratègica, afirma que els planners han de “aprender a crear y narrar relatos, y entender sus orígenes, sus mecanismos de propagación, sus tipping points y sus ciclos vitales en la red, en las diferentes pantallas y en el proceso de propagación de boca en boca”.

I com que sembla ser que res ni ningú escapa a l’influx de la narració de relats, resulta que ara els redactors publicitaris, a més de creatius i venedors, també han de ser storytellers. Per exemple, Teressa Iezzi afirma que l’storytelling “is the essential job of the copywriter” i afegeix que “as a copywriter of any description, you are charged with telling a brand story”. Però em pregunto: Alguna vegada havien deixat de ser-ho? No era una història el que ens explicava John Caples ja el 1926 quan, per anunciar els cursos per correu de l’O.S. School of Music, va escriure un dels millors anuncis de la història amb el seu famós titular “They laughed when I sat down at the piano – but when I started to play!”? I no són històries el que ens expliquen la majoria d’anuncis de TV o les bones falques de ràdio?

Segur que no és tan senzill perquè l’storytelling en majúscules deu ser alguna cosa molt més profunda. Em sembla que utilitzem el terme amb massa lleugeresa. Dubto que la majoria de professionals que es dediquen de debò a això considerin els exemples que he esmentat abans com una bona mostra d’storytelling. El que sí que és cert és que els redactors al llarg del temps hem anat canviant la manera d’explicar les nostres històries i l’hem anat adaptant a l’evolució dels formats publicitaris i a les tecnologies que han anat sorgint. Inicialment, les històries publicitàries començaven i acabaven en una pàgina de premsa o de revista; amb l’arribada de la ràdio, es podien cantar en forma de cançó publicitària o jingle, amb l’aparició de la televisió es va haver d’aprendre a explicar-les utilitzant totes les possibilitats de l’audiovisual; i ara, acollint-nos al concepte de transmedia tal com el va definir Henry Jenkins, hem de reciclar-nos per ser capaços d’explicar-les i desplegar-les a través de múltiples plataformes en cadascuna de les quals s’explica una part d’una història que adquireix sentit i es va construint gràcies al compromís i la participació del receptor. De manera que ja ni tan sols hem de ser storytellers sinó transmedia storytellers.

by

a Miquel Altarriba

Aquest article vol ser un petit homenatge a Miquel Altarriba i hauria d’haver estat el primer article publicat a Think copy.

Per a qui no el conegui, la biografia oficial diu que és doctor en Publicitat i Relacions Públiques, que fins fa alguns mesos enrere -quan va començar a retirar-se professionalment- va ser el director del departament de publicitat de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), que és professor de creativitat i de redacció publicitària, que es va iniciar com a redactor a l’agència Danis i després va ser director creatiu a Danis Benton & Bowles i a McCann-Erickson, que va ser cofundador de l’agència digital Briefing i autor dels llibres de redacció publicitària -imprescindibles- Del pregó al web. Una síntesi històrica de la redacció creativa en publicitat i Què dir, a qui i per què? Retòrica i redacció publicitària i, com a anècdota, que és l’autor de l’eslògan encara vigent De El Caserío, me fío.

El que no diu aquesta freda biografia és que ell té molt a veure en el fet que actualment em dediqui a la publicitat. Perquè va ser la seva passió per la professió la que va fer que m’interessés per la comunicació empresarial i perquè més tard va confiar en mi per incorporar-me com a professor a la universitat. Tampoc explica que el doctor Altarriba és el més allunyat de l’estereotip del publicitari. No és molt usual trobar-se amb un professional del sector que enfonsi el seu saber en el pensament dels clàssics, que domini el llatí i el grec, que hagi estat capaç de practicar des de la teoria i fer teoria des de la pràctica rescatant el discurs metapublicitari de la seva aparent vacüitat o l’oratòria del qual sigui capaç de desgranar un discurs profund, sòlid i coherent des de la primera fins a l’última paraula.

Tampoc la biografia fa referència als moments que va compartir amb mi. Recordo especialment quan em passava pel seu despatx per saludar-lo o per qualsevol altre motiu i no em deixava marxar explicant-me, dramatitzant-me fins i tot, el guió de la seva pròxima classe. Quant vaig aprendre en aquelles improvisades classes particulars! I entre el que vaig poder retenir sempre procuro no oblidar això:

“Un anunci s’ha de fer veure i escoltar, però no pot ser l’estridència de la insensatesa.”

Per tot el que s’ha dit fins ara serà inevitable que a Think copy sovint es reflecteixi la seva influència, que ressonin els seus ensenyaments o que m’hi refereixi directament.

Diu la pedagoga sueca Inger Enkvist, autora de La buena y la mala educación, que “d’un bon professor no te n’oblides mai”; i és veritat, doctor Altarriba.

Moltes gràcies i a reveure!