microtextos, microestil, microveu

Acabo de llegir Microstyle: The Art of Writing Little de Christopher Johnson, que tracta sobre els microtextos. Havia pensat escriure’n una ressenya, però per si triga a arribar o finalment no la faig us deixo un resum amb les idees que m’han semblat més interessants.

  • Què és un microtext (micromessage)? És qualsevol paraula, frase, sentència o text breu que constitueix un titular, un eslògan, un nom de marca, un tuit, un estat personal a Facebook, una etiqueta, l’assumpte d’un missatge de correu electrònic, un SMS, un comentari en un fòrum, una diapositiva d’una presentació, etc.
  • Els microtextos exigeixen un microestil que cridi l’atenció a l’instant i comuniqui alguna cosa ràpidament.
  • El microestil és la base per a la creativitat verbal de cada dia: el discurs actual està dominat pels microtextos.
  • El microestil no és una novetat, però el que és original és que actualment tots podem participar del joc: escriure ha deixat de ser una activitat d’especialistes i ha passat a ser una activitat quotidiana.
  • Fins fa poc solíem escriure gairebé exclusivament en contextos formals en els quals érem avaluats (escola, feina, cerca d’ocupació, literatura, redacció professional). Ara tenim els mitjans i les oportunitats de crear continguts en moltes plataformes (web, xarxes socials, correu electrònic, xats, etc) no per ser avaluats, sinó per comunicar, divertir-nos, persuadir o compartir.
  • El microestil té a veure amb l’economia de l’atenció. Quan consumim missatges verbals escanegem i filtrem fins a trobar allò que mereix la nostra atenció. I quan els creem, lluitem per captar l’atenció dels altres.
  • El microestil és el resultat de la nostra manera actual de llegir i escriure en els mitjans digitals.
  • La implantació de les noves tecnologies i l’ús massiu de les xarxes socials han creat una nova manera de comunicar-nos i un paisatge de missatges verbals extremadament competitiu, un paisatge que amplifica una infinita multitud de veus fins ara desconeguda. La contrapartida: quan tothom parla, ningú té massa temps per escoltar.
  • D’aquí la importància de crear una microveu que reflecteixi la nostra personalitat o la de la nostra marca.
  • Johnson, en substitució del que denomina Big Style (prescriptiu, avaluador, sancionador) advoca per la necessitat de crear la nova retòrica del microestil allunyada del context dels textos formals i de les institucions que els sancionen.
  • La popularització dels microtextos és part d’un fenomen més extens, l’obsessió per la brevetat en tots els mitjans i aspectes de la nostra cultura: la revista Wired (2007) el va anomenar cultura snack.
  • Més que un significat complet, un microtext és una clau que obre portes, un text que inicia un viatge mental cap a una destinació.

Totes aquestes idees formen part del que seria una introducció al microestil; al meu parer, els capítols més interessants del llibre. A continuació Johnson se centra a desenvolupar consells per escriure microtextos eficaços. Alguns d’aquests a manera de decàleg són:

  • Crea associacions mentals.
  • Sigues rellevant
  • De vegades no cal ser brillant, n’hi ha prou amb ser clar.
  • Fes-ho senzill (Keep it simple).
  • Sigues precís, tria la paraula adequada.
  • Crea imatges mentals amb les paraules.
  • Prem el botó de les emocions.
  • Utilitza metàfores: expressen significats complexos i permeten als receptors fer les inferències desitjades.
  • Expressa el que no s’espera que sigui dit.
  • Juga amb patrons poètics que donin ritme i musicalitat als missatges.
  • Trenca les normes gramaticals, però no de manera gratuïta.
  • Crea noves paraules.
  • Juga i diverteix-te amb les paraules.
  • Evoca una conversa i intenta establir una relació.


el redactor està missing

El passat mes d’octubre l’Asociació Interprofesional del Cerdo Ibérico (ASICI) va llançar una campanya de comunicació per a promocionar el pernil ibèric amb aquest anunci de TV. El veiem?

Sobre gustos no hi ha res escrit, però jo no tinc gaire més que afegir al que van opinar en el seu moment altres professionals com Rafa Blasco o Fátima Martínez. El que sí que m’agradaria comentar, ja que Think copy és un espai sobre redacció publicitària, és alguna cosa que em va cridar l’atenció en llegir els crèdits que citen els noms dels diferents professionals que van intervenir en la creació, producció i aprovació de l’espot. Així, es menciona un director de serveis al client i planificació estratègica, un director creatiu, un director de comunicació, una directora d’art, un director de comptes, un supervisor de comptes, un planner, una executiva de comptes, un equip creatiu format per quatre persones, un músic, la productora, etc. Hi falta algú? Doncs no s’esmenta en cap moment el redactor o la redactora. Intentant explicar la seva absència he trobat aquestes possibles respostes:

A. Les fonts que he consultat no són fiables: es van oblidar de fer-ne esment, una badada la pot tenir qualsevol.

B. El redactor és entre els quatre integrants de l’equip creatiu, però algú no va considerar necessari que hi constés explícitament.

C. El redactor va preferir esborrar-se dels crèdits.

D. No va haver-hi redactor publicitari que escrivís:

Yo soy…dehesa. Lo mismo me da a mí el sitio, el momento y el lugar. Hay varias clases de ibérico, si me quieres conquistar: el jamón de cebo rompe, con bellota pierdo el norte, a mí siempre me embelesan”

Yo soy… de Ibérico ¡y tú, también!

E. Altres motius que desconec per no disposar de tota la informació.

Se us acudeixen altres raons? Com diria Isaiah Mustafa, l’home Old Spice: “You tell me”.

els altres

Martí Sales, escriptor, actor i músic, afirmava en una entrevista en el diari Ara que la primera lliçó que va aprendre com a escriptor va ser que “per escriure alguna cosa que tingui validesa, has de superar-te a tu mateix; si no, no té interès, comença i acaba en tu”. Si apliquéssim les seves paraules al peu de la lletra en l’àmbit de la publicitat podríem concloure -sé que no és cert- que tot el que escriuen els redactors publicitaris o de continguts és interessant: no se m’ocorre ningú que quan escriu s’oblidi tant d’un mateix i centri el seu discurs en els altres.

Quan escrivim publicitàriament ho fem sobre els productes o les marques dels nostres clients, intentem endevinar quin missatge els agradaria transmetre, utilitzem el seu to de veu corporatiu, ajudem a crear la seva identitat verbal, donem la paraula als seus suposats consumidors -ara parlem com una mestressa de casa, ara com un adolescent- o als seus prescriptors –avui som un dentista i demà una celebritat recomanant un xampú “porque yo lo valgo”. Si oficiem com a redactors de continguts, hauríem d’escriure sobre allò que és rellevant per a l’empresa i, sobretot, per a la seva audiència adaptant el nostre estil i el nostre llenguatge al seu perfil. Però en tot cas, sigui quin sigui el nostre rol com a redactors, la immensa majoria de vegades el jo desapareix i creem des de l’alteritat o pensant-hi. I com la vida ens ensenya, no resulta gens fàcil posar-se en la pell dels altres.