ètica per a uns quants

En el kit del copy no pot faltar l’ètica perquè, com a comunicadors, els redactors tenim una responsabilitat social que no hem d’eludir. La publicitat sempre està sota sospita. Se l’acusa de manipular els nostres cervells i les nostres emocions per mitjà de males arts i se li atribueix un poder de persuasió gairebé sobrenatural. Tal vegada per això la creativitat publicitària està tan condicionada per infinitat de normatives legals. En cas que l’ètica individual de cada publicitari o de cada anunciant falli, sempre hi haurà una norma o un codi que ens recordi que tot no val i que la fi no justifica els mitjans. Així, tenim una Ley General de Publicidad, multitud de normes que regulen la publicitat de determinats productes, una associació que autorregula el sector, codis generals i sectorials de conducta de l’activitat publicitària, etc, etc. Res a dir.

Però què passa amb les altres formes de comunicació social? Se’ls exigeix el mateix que a la publicitat? Existeix una doble moral? Ens esquincem les vestidures si l’anunci de TV d’un portal immobiliari mostra imatges fixes de joves practicant sexe en un cotxe i les televisions ho veten; en canvi, no passa res si s’emeten imatges semblants, però reals, en programes on desenes de càmeres ho veuen tot i ho retransmeten sense pudor. La publicitat no pot, faltaria més, presentar les dones de forma vexatòria o discriminatòria;però no passa res si algú que es diu periodista escriu un article tractant les noies que van a estudiar un Erasmus de “lleugeres”, sexualment parlant. Tampoc la publicitat pot denigrar les persones ni anar en contra de la seva dignitat; en canvi no passa res si els tertulians i presentadors de cadenes de TV de dubtós tarannà democràtic escampen cada nit l’odi cap a tothom que no comparteix el seu pensament o senzillament és diferent (i aquí cal incloure, entre altres, a socialistes i comunistes, nacionalismes perifèrics -els catalans i el català, la seva obsessió preferida-, homosexuals i, darrerament, activistes del 15M i de la PAH). Ah, és clar, és que una cosa és la llibertat d’expressió i una altra, la publicitat.