Que dubto i m’he tornat escèptic: de tant escoltar que “ningú ho llegirà” vaig pel camí de creure-m’ho. Que m’he acostumat i resignat a treballar sense brífing o amb brífings inservibles. Que m’han demanat fum i l’he venut. Que he escrit tot tipus de fal·làcies per a productes inútils o que fan que el món no sigui millor. Que em deixo guanyar, que ja no lluito pels meus textos com acostumava. Que ja amb prou feines no sento cap tipus de frustració quan algú esmena el que he escrit. Que sento enveja del talent dels altres. I sí, per definició, l’enveja mai no pot ser sana. Que davant de tant storytelling, branded content, transmedia, engagement, SEO, SEM i altres falòrnies vaig una mica despistat, serà cosa de l’edat. Que he escrit “el millor”, amb totes les seves declinacions possibles, i moltes altres paraules buides i desgastades. Que continuo sentint pànic davant del full en blanc. Que no he escrit encara la lletra d’una cançó publicitària. Que faig classes de redacció publicitària en una facultat universitària de comunicació i no en una escola de creatius molona o molongui. Que sóc un redactor que no sap InDesign ni Illustrator ni tampoc dissenyar ni programar webs. Que quan parlo prefereixo no molestar a ningú, encara que no digui absolutament res. Culpable