mossegades de text

“Don’t sell the steak, sell the sizzle” (Elmer Wheeler)

Jo sóc dels que guarden per al final la que considero que és la millor porció de menjar d’un plat. Així penso que m’aixecaré de la taula amb un bon sabor de boca. Altres, en canvi, comencen amb la que suposen més deliciosa. Una amiga que segueix aquesta darrera tàctica em va explicar que ho fa per si de cas arriba al final ja sadollada i es veu incapaç d’acabar-se el mos més bo. És un argument molt raonable. el darrer mos

En redacció publicitària, el que primer queixalen els lectors sol ser el titular -l’espurna que encén el foc- la funció del qual és obrir la gana per voler continuar llegint el text. La darrera bocada acostuma a ser un eslògan de campanya o de marca i la seva funció és condensar l’essència de la marca a nivell tàctic o estratègic, respectivament. En l’àmbit de la redacció digital o del màrqueting directe, l’últim mos correspon a una call-to-action, que seria com fer la comanda al cambrer o, ja al final, demanar el compte i pagar.

Crec que no vaig errat si dic que els redactors dediquem la major part de les nostres energies a aquestes dues mossegades textuals i sovint ens oblidem del cos de text, que hauria de tenir tota la substància.

“A molta gent li agrada el pollastre, no els menuts. Preneu la carn!”.(Pildoras publicitarias, una vegada més)

El body copy és la continuació lògica del titular i hauria de fer avançar l’argumentació amb cohesió i coherència, seleccionant els ingredients de millor qualitat -per què no construir-lo a base de titulars descartats?- lligant-los amorosament i amanint-los amb sal, pebre i altres condiments que realcin els sabors sense que el menjar embafi. Tot per arribar amb gana a l’últim mos, escurar el plat i, és clar, tenir una bona digestió. Bon profit!

argumentació i postpublicitat

“La frase más frecuentemente oída sobre publicidad es que la gente lee poco. Pero una enorme cantidad de los anuncios que mejores resultados han obtenido, demuestra que la gente lee mucho, de forma que no debemos dudar en escribir, si es preciso, libros enteros, para proporcionare toda la información que sea precisa. (…). Una vez que se ha conseguido la atención de una persona, es el momento de decirle todo lo que se cree que esta persona debe oír. Es preciso utilizar todos los argumentos de que se disponga, sin dejar ningún cabo suelto.”

(Claude Hopkins, Publicidad científica)

“Una de las lecciones más frustrantes de un recién licenciado en publicidad que pretende hoy en día ser copy en una agencia de publicidad, es descubrir que, por mucho que se esfuerce, muy poca gente leerá sus anuncios. La gente está cada vez menos habituada a leer. Sucede además que a la gente, en realidad, le importa muy poco lo que dicen las marcas y sus aburridos discursos brandcéntricos. Le damos mil vueltas a nuestro claim, a un titular de una pieza publicitaria o al tagline que escribiremos en cuerpo 12 debajo del logotipo, pero encontrar un lector dispuesto a leer el texto de un anuncio publicitario parece hoy una aventura harto improbable.”

(Daniel Solana, Postpublicidad)

Gairebé noranta anys separen el moment en què els autors d’aquestes paraules van decidir escriure-les. El debat sobre si la gent llegeix o no els textos publicitaris ja ve de lluny i és recurrent. Hopkins ja en feia referència l’any 1923 en el seu llibre Publicidad científica i també ho fa recentment Daniel Solana, autor de Postpublicidad. Però la diferència és que mentre el primer creu fermament en el poder de l’argumentació basada en l’ús de la paraula publicitària, el segon no li atorga gaires possibilitats d’èxit. És, doncs, la publicitat d’avui dia, la postpublicitat, menys argumentativa? Generalitzar sempre és perillós: encara hi ha especialitats publicitàries on la capacitat d’argumentacio és el fonament de la convicció o la persuasió, pensem per exemple en el màrqueting directe on la carta comercial continua sent el lloc on es despleguen tots els arguments per moure a l’acció el receptor. No obstant això, a grans trets estaríem d’acord que efectivament la publicitat ha perdut el seu valor argumentatiu. Una de les raons principals cal buscar-la en l’accentuada declinació de la redacció publicitària, superada per l’omnipresent poder de la imatge. Joannis afirmava que una qualitat del bon redactor era saber desaparèixer davant la imatge quan calia fer-ho. El problema és que ara el text publicitari fuig en desbandada i ha abdicat totalment.

Algú podria afirmar que en aquest traspàs de poders la imatge publicitària seria l’encarregada d’assumir el pes argumentatiu, però la imatge publicitària en general és incapaç, com diria Johnson, de convertir-se en raons que puguin funcionar com a premisses que menin a una conclusió. Perquè, seguint la tipologia en què Groarke classifica les imatges segons la seva capacitat argumentativa, la imatge en la publicitat o bé és un mer acompanyament de l’argumentació verbal, de manera que no juga cap paper persuasiu, o bé actua com una “marca visual” que únicament serveix per a atraure l’atenció i dirigir-la cap a l’argumentació verbal a la qual està supeditada.

Malgrat tot, encara hi ha qui propugna la importància del paper que hauria de tenir actualmente l’argumentació publicitària. Davant d’un consumidor que ha esdevingut més crític, més adult, més escèptic davant del missatge publicitari cal, ara més que mai, provar, justificar, explicar per què. Les afirmacions sense fonament, els titulars o els eslògans autocomplaents que sovint han esdevingut el pilar fonamental sobre el que es bastien les campanyes se’ns mostren avui orfes de significat davant l’emergència d’aquest consumidor més madur.

Però argumentar, sobre què? Quin és el referent que admet l’argumentació? La publicitat vigent ja no basa la seva referencialitat en el producte material -que sí que era susceptible de suportar el component argumentatiu- sinó en la marca, una realitat plena de significats simbòlics que sobretot ens ha de seduir, més que no pas convèncer o persuadir. Hi té cabuda, doncs, l’argumentació en un context de mercat en què, com diria Kevin Roberts, es tracta d’obtenir l’adhesió del consumidor cap a la marca més enllà de la raó? En l’era de la postpublicitat on hauria de tenir preeminència l’establiment de converses entre consumidor i marca, el modelatge d’experiències compartides, on l’storytelling de la marca emmudeix i deixa pas als relats i als continguts generats pels propis consumidors, en definitiva en un marc en què el més important seria l’establiment i manteniment de vincles emocionals entre les marques i els seus públics, l’argumentació té poc marge de maniobra, si més no l’argumentació tradicional publicitària, unidireccional, incontestable, ampul·losa, hiperbòlica, basada en entimemes o falsos sil·logismes i, per tant, poc creïble als ulls d’un consumidor totalment previngut davant els excessos del llenguatge publicitari.

REFERÈNCIES

  • BORDEAU, J. Entreprises et marques. Les nouveaux codes de langage. Paris: Eyrolles- Éditions d’Organisation, 2010.
  • GROARKE, L. “Hacia una pragma-dialéctica de la argumentación visual”. En VAN EEMEREN, F. H (ed). Advances in Pregma-Dialectics.  Amsterdam: Sic Sat; Virginia: Vale Press-Newport News, 2002 (p. 137-151).
  • HOPKINS, C. C. Publicidad científica. Madrid: Eresma, 1980.
  • JOANNIS, H. El Proceso de creación publicitaria: planteamiento, concepción y realización de los mensajes. Bilbao: Deusto, 1992.
  • JOHNSON, R. H. “Why ‘Visual’ Arguments aren’t Arguments”. En: BLAIR, J.A [et al] (eds.). Informal Logic @25: Proceedings of the Windsor Conference. Windsor: University of Windsor, 2003.
  • ROBERTS, K. Lovemarks: el futuro de las marcas. Barcelona: Urano-Empresa activa, 2005.
  • SOLANA, D. Potspublicidad. Barcelona: Doubleyou, 2010.

pensaments patrocinats

Com que ING DIRECT patrocina pensar, ho faré. Per aprofitar sinergies, intento focalitzar els meus pensaments en l’àmbit de la publicitat, la creativitat i de la redacció per deixar-los escrits aquí; així mato dos pardals d’un tret:

pensament 1. Prefereixo que algú patrocini l’acte de pensar al fet que s’afirmi que pensar és gratis. Entenc el sentit de l’expressió, però alguns clients la prenen al peu de la lletra i consideren que la creativitat és quelcom que es regala o es compra a preu de saldo.

pensament 2. Sempre m’ha agradat com ING DIRECT ha anat construint marca a través de la comunicació publicitària i, especialment, com va saber vèncer la desconfiança que podia generar un banc que gairebé no té oficines a peu de carrer. Òbviament el primer pas va ser disposar de productes i serveis que estiguessin a l’altura, però després va saber-ho comunicar amb encert amb una publicitat basada fonamentalment en l’argumentació i la força de la paraula.

pensament 3. El llenguatge utilitzat en la seva publicitat també col·labora a fer fresh banking. Un llenguatge proper, natural, gens afectat, ple de color i de contrastos (Manifest del Fresh Banking), que crea neologismes com soñalista o desaprender, on paraules espantoses adopten un significat bonic o on les comissions s’envien al cistell de les paraules inútils. O amb eslògans que han anat evolucionat segons la implantació i el posicionament de la marca en el mercat, des de El teu altre banc i cada vegada el de més gent passant per Un gran banc que fa fresh banking fins al més directe Fresh banking.

pensament 4. Penso en la valentia de l’agència Sra. Rushmore en proposar una idea com aquesta, però també en la valentia de l’anunciant per creure-hi. Sabem la inversió econòmica que suposa contractar un pla de mitjans i, per això, cal reconèixer el valor d’atrevir-se a deixar pàgines de premsa en blanc o emetre espots on aparentment no es parla de cap producte (no hagués estat encara més atrevit interrompre la música i deixar-nos sumits en els nostres pensaments en absolut silenci?).

pensament 5. La publicitat serveix per a tot. Avui patrocina pensar i abans haurà proclamat mil vegades “no hi pensi més”.

pensament 6. Penso en els meus alumn@s de redacció quan insisteixo a dir-los que abans d’escriure cal pensar, i la seva cara d’estupefacció per l’obvietat d’aquesta afirmació.

sobre la connotació

Recorda la sensació? Sí, la recordo. Mai oblidaré el dia que de petit vaig anar a visitar uns cosins llunyans que vivien en un poblet. Aleshores jo jugava a futbol i, la veritat, no ho feia malament. Havent dinat, mentre els grans feien la sobretaula, els petits vam anar al camp de futbol dels d’abans, és a dir, un descampat de terra seca i dura, ple de pedres i sots. Allà vam ajuntar-nos amb altres nois del poble als quals els meus cosins van reptar fent el fatxenda, confiats de guanyar-los perquè, deien, ”jo anava amb ells” i “ja sabien que jo la remenava molt bé”. Aquell dia estrenava sabates, uns mocassins de mocós de ciutat, marrons, que m’estrenyien per tots costats i amb una sola absolutament llisa. Sí, recordo el ridícul que vaig fer. No vaig ni ensumar la pilota. Amb prou feines em sostenia dempeus i als deu minuts les nafres ja gairebé no em deixaven córrer. Els gols en contra anaven caient mentre veia la cara de decepció amb mi dels meus companys qui, a més, havien d’aguantar la befa dels contrincants. Recordo la sensació i no m’agrada gens.

rebaixes o el poder d’una sola paraula

Ja que som en època de rebaixes, em permetré comentar aquest anunci d’un centre comercial de Barcelona que vaig veure anys enrere en el dominical d’un diari i que em va agradar pel seu atreviment. El solc presentar a les meves classes de redacció publicitària quan parlem de la relació que existeix entre imatge i text i sobre la capacitat argumentativa d’ambdós; i com que em va servir per a elaborar un treball de doctorat aquesta vegada el to de l’article resultarà una mica “acadèmic”.

En la seva teoria de l’argumentació visual, Groarke (2002) distingeix tres categories d’imatges:

1. Imatges que són mers acompanyants de l’argumentació verbal, de manera que no juguen cap rol argumentatiu o persuasiu.

2. Ensenyes visuals (visual flags), la funció de les quals és atreure l’atenció i dirigir-la cap a l’argument verbal que l’acompanya.

3. Imatges que poden ser enteses per si soles.

La imatge del voltor s’inscriu en la segona categoria perquè la seva funció principal és la de caçamirades. L’objectiu inicial de qualsevol peça publicitària és atreure l’atenció. En aquest cas, el lector que va llegir la revista segurament va ser retingut per la força de la imatge -el primer plànol de l’au ocupant tota la pàgina juntament amb el tractament estètic de la fotografia (color, textura, bellesa).

Però per si sola aquesta imatge no és un argument, no ens diu res, en paraules de Johnson (2003) ”the image by itself can not determine the premise”. Com diria Barthes, cal un text que li serveixi d’ancoratge (ancrage), que orienti i fixi el seu significat resolent la polisèmia intrínseca. Només és una paraula, Rebaixes, però és a partir d’ella que inferim el significat de la imatge i la possibilitat de verbalitzar un enunciat: “Els consumidors, quan arriben les rebaixes, som com voltors”. Entendre la metàfora ens resulta molt senzill: segur que ens ve al cap la imatge tòpica d’una multitud de persones en l’entrada d’uns famosos grans magatzems esperant que obrin les portes el primer dia de rebaixes per abocar-se sobre la peça-presa desitjada.

Penso que aquest anunci és una mostra del predomini en la publicitat de l’argumentació verbal sobre l’argumentació visual. Malgrat el seu pes, la imatge es veu supeditada al text en el sentit que és el que sol suportar l’argumentació. Així, la majoria d’imatges utilitzades en publicitat es corresponen amb les dues primeres categories definides per Groarke (imatges com a teló de fons i visual flags). Fem-ne la prova. En la majoria de casos, si eliminem el text -i aquí cal incloure especialment el text amb el nom de la marca que, a manera de signatura tanca l’anunci- el missatge no resultaria clar o l’argumentació seria ineficaç.

I també és un bon exemple del procés creatiu proposat per Marçal Moliné (2003). Difícil resumir-lo en poc espai, però ho intentaré. Moliné parteix de la premissa que el cervell humà, per percebre, seleccionar, interpretar i memoritzar els missatges, disposa d’uns mecanismes de treball que són constants i universals. Considera que únicament el procés creatiu publicitari i, per tant, l’anunci resultant que s’ajusti a aquests dispositius naturals ofereixen garanties d’aconseguir el seu objectiu. Concep el procés creatiu com un programa de pensament estrictament lògic que consta de les etapes següents:

1. Cridar l’atenció del receptor per mitjà d’un element sorpresa.

2. Generar incertesa a través d’enunciats textuals o visuals que no encaixin amb les expectatives del receptor sobre la realitat.

3. Provocar l’activitat o l’esforç mental del receptor en fer-li formular inferències que li permetin intentar resoldre la incertesa.

4. Portar el receptor fins al descobriment de la interpretació correcta del missatge en relacionar els significats implícits continguts en aquest amb un producte o una marca.

Trobem el mateix esquema en aquest mordaç anunci, obra de l’agència de publicitat de Barcelona BUM. Després de l’atenció que suscita en l’audiència, es genera la incertesa: per què el vestit de torero està de rebaixes? Per interpretar el significat (descobriment), el receptor havia de realitzar la connexió adequada (inferència), i aquesta té a veure amb la realitat del moment en què va aparèixer l’anunci: les rebaixes d’estiu van coincidir amb l’abolició de les curses de braus a Catalunya.

Anem de rebaixes?

REFERÈNCIES

  • GROARKE, L. “Hacia una pragma-dialéctica de la argumentación visual” a: VAN EEMEREN, F. H (ed). Advances in Pregma-Dialectics.  Amsterdam: Sic Sat; Virginia: Vale Press-Newport News, 2002 (p. 137-151).
  • JOHNSON, R. H. “Why ‘Visual’ Arguments aren’t Arguments” a: BLAIR, J.A [et al] (eds.). Informal Logic @25: Proceedings of the Windsor Conference. Windsor: University of Windsor, 2003.
  • MOLINÉ, M. La comunicación activa: publicidad sólida. Bilbao: Deusto, 2003.