redacció publicitària

by

torna la cançó publicitària

De tornada a casa després d’un magnífic cap de setmana, els meus fills i un parell d’amics que els acompanyaven van començar entre rialles a cantar cançons d’anuncis per fer més entretingut el viatge en cotxe. La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que coneixien totes les lletres de cap a cap. A continuació us deixo tres de les perles que van cantar; les seves favorites, em van dir. Desconec quina repercussió van tenir els anuncis en les vendes, però si les marques anunciants haguessin fet un test de record i de notorietat espontània entre els adolescents presents en el nostre vehicle estarien 100% satisfets del resultat. I els redactors que van escriure-les suposo que estarien molt orgullosos de la feina feta.



by

publicitat per a la distribució (I)

Quan es pensa en la publicitat generalment se sol fer associant-la a la que va dirigida al consumidor final. Però existeixen altres audiències que també són públic objectiu de la publicitat. Una molt important i a la qual no s’acostuma a prestar l’atenció que es mereixeria és, sens dubte, la distribució. Pensem en la importancia que té que, abans que els consumidors, sigui la cadena de distribució la primera a assabentar-se del llançament d’un nou producte, del canvi del disseny d’un envàs o de la recent ampliació d’una gamma. A això caldria afegir que la publicitat de determinades categories de productes no es dirigeix especialment als consumidors sinó a la distribució. Un exemple seria el cas de productes com les fruites i les verdures, la publicitat de les quals trobem sobretot en suports especialitzats del sector.

Malgrat la seva rellevància en la cadena de valor comunicativa, la publicitat dirigida a la distribució és una gran oblidada. Des del punt de vista teòric no conec cap treball que hagi analitzat la seva retòrica i els seus codis creatius propis. I des del punt de vista pràctic diria que les agències i els creatius no solen dedicar molt esforç a un tipus de publicitat que, des de la perspectiva professional, no té glamur, no llueix, al no proporcionar ni honor ni fama.

Quan parlem de codis creatius ens referim al llenguatge verbal i icònic de la publicitat de determinades categories de productes que ens permet reconèixer i identificar el seu estil de comunicació. És una espècie de patró, pres com a convenció, que es repeteix en els anuncis d’una mateixa categoria. Quantes vegades no hem escoltat dir que tots els anuncis de detergents s’assemblen, o els de xampús (n’hi ha algun en què no aparegui la cabellera sedosa de la noia movent-se a càmera lenta?) o els d’ulleres de sol. Doncs, s’assemblen perquè utilitzen codis creatius semblants.

Encara que no es tracti de categories de productes, crec que aquesta definició també es pot aplicar a la publicitat dirigida a la distribució perquè, en la meva opinió, aquesta té el seu propi codi creatiu. En un proper article intentaré donar alguns pistes que el caracteritzen, tant des del punt de vista de la direcció d’art com, per descomptat, de la redacció.

by

ètica per a uns quants

En el kit del copy no pot faltar l’ètica perquè, com a comunicadors, els redactors tenim una responsabilitat social que no hem d’eludir. La publicitat sempre està sota sospita. Se l’acusa de manipular els nostres cervells i les nostres emocions per mitjà de males arts i se li atribueix un poder de persuasió gairebé sobrenatural. Tal vegada per això la creativitat publicitària està tan condicionada per infinitat de normatives legals. En cas que l’ètica individual de cada publicitari o de cada anunciant falli, sempre hi haurà una norma o un codi que ens recordi que tot no val i que la fi no justifica els mitjans. Així, tenim una Ley General de Publicidad, multitud de normes que regulen la publicitat de determinats productes, una associació que autorregula el sector, codis generals i sectorials de conducta de l’activitat publicitària, etc, etc. Res a dir.

Però què passa amb les altres formes de comunicació social? Se’ls exigeix el mateix que a la publicitat? Existeix una doble moral? Ens esquincem les vestidures si l’anunci de TV d’un portal immobiliari mostra imatges fixes de joves practicant sexe en un cotxe i les televisions ho veten; en canvi, no passa res si s’emeten imatges semblants, però reals, en programes on desenes de càmeres ho veuen tot i ho retransmeten sense pudor. La publicitat no pot, faltaria més, presentar les dones de forma vexatòria o discriminatòria;però no passa res si algú que es diu periodista escriu un article tractant les noies que van a estudiar un Erasmus de “lleugeres”, sexualment parlant. Tampoc la publicitat pot denigrar les persones ni anar en contra de la seva dignitat; en canvi no passa res si els tertulians i presentadors de cadenes de TV de dubtós tarannà democràtic escampen cada nit l’odi cap a tothom que no comparteix el seu pensament o senzillament és diferent (i aquí cal incloure, entre altres, a socialistes i comunistes, nacionalismes perifèrics -els catalans i el català, la seva obsessió preferida-, homosexuals i, darrerament, activistes del 15M i de la PAH). Ah, és clar, és que una cosa és la llibertat d’expressió i una altra, la publicitat.

by

el kit del copy

1. Pensar en imatges. 2. Sentit del ritme. 3. Només allò rellevant. 4. Amarar-se de tot. 5. Plasticitat per adaptar-se a qualsevol estil. 6. Generar idees. 7. Sempre contra el rellotge. 8. Esprémer la idea. 9. Realçar el text. 10. Keep it simple (claredat, brevetat, concisió, precisió). 11. Els detalls compten. 12. Atreviment: no passa res si “se’ns en va la pinça” . 13. La llengua. 14. Motivació. 15. Persuasió i seducció. 16. Esperit venedor. 17. Si no un brief, almenys una mica d’orientació. 18. No es pot deixar escapar cap idea. 19. Connectat a la realitat. 20. Desconnectar també va bé. 21. Ètica. 22. Fer sorprenent el que és evident. 23. Renunciar. 24. Una mica de sort sempre va bé. 25. Escriure, reescriure. 26. Passió i vocació. 27. Una idea no expressada no és una idea. 28. Humilitat. 29. Everything is a remix. 30. Treballar en equip. 31. Per donar les voltes de rigor.

by

redactor digital o redactor a seques (i II)

Foto: Martí Garcia

En la primera part d’aquest article recopilava els comentaris que es van abocar en un grup de Linkedin especialitzat en redacció publicitària arran de la discussió que va generar la intervenció d’un membre. Aquest mostrava la seva disconformitat en sentir parlar de redactor digital perquè considerava que no tenia sentit el qualificatiu. Llavors em vaig limitar a deixar constància de les opinions polaritzades que havia suscitat el debat i vaig deixar en l’aire el meu punt de vista. Per si a algú li interessa, això és el que penso.

Qui em coneix sap que mai m’ha agradat la creació de compartiments en un intent de parcel·lar la realitat. Però em sembla molt bé que qui desitgi fer-ho ho faci i es defineixi com li sembli millor, tothom té dret a guanyar-se la vida i posicionar-se professionalment segons els seus interessos. D’altra banda, si el que busquen les empreses són redactors digitals, veig difícil que se’ls pugui convèncer que el que realment necessiten és simplement un bon redactor.

Dit això, considero que l’espai web, les aplicacions mòbils, les xarxes socials i tot el que té a veure amb el món digital tenen una especificitat, unes regles pròpies molt marcades que cal conèixer, però sobretot entendre. I remarco entendre perquè per a mi, allò realment important no és una qüestió que afecti tant a l’escriptura digital com a la creativitat digital i, en concret, a la conceptualització de les idees. Tot redactor publicitari en primer lloc ha de ser creatiu i conceptualizador d’idees.

Redactar per a la xarxa hauria de resultar-li relativament senzill si coneix les peculiaritats del mitjà, si aplica les tècniques adequades de l’escriptura digital: que si redacció SEO, que si trossejar el text mitjançant el chunking, que si cada paràgraf una idea, que si guiar la lectura mitjançant l’hipertext, etc. Però això són receptes, tècniques (ars) que es podrien aprendre en manuals, en cursos de formació, en blogs especialitzats i, naturalment, amb la pràctica de l’ofici.

Però jo estic parlant d’idees i aquestes no s’aprenen, depenen del talent creatiu. Serà aquest redactor, que és magnífic creant i escrivint anuncis emmarcats en 30 segons o en una pàgina de revista, capaç de donar amb idees que funcionin en l’entorn digital, que és obert, flexible, dinàmic, col·laboratiu, multidireccional, interactiu, tecnològic, complex, viral, social, impredictible i no sé quantes coses més? That is the question.

by

Què és un redactor publicitari actualment?

Rango, un camaleó amb crisi d’identitat

Per aquest desordre:

  • Un creatiu.
  • Algú que no pot decebre a qui ha decidit prendre’s el seu temps per llegir o escoltar el text d’un anunci.
  • Algú amb el qui tothom s’atreveix. Perquè se suposa que tothom sap escriure, oi?
  • Algú que cerca el seu lloc en l’era de la postpublicidad.
  • Algú a qui ja gairebé ningú convida a una festa, però a la qual es cola discretament per acabar sent-ne el protagonista.
  • Algú amb altes dosis de tolerància a la frustració i complex de baldufa: “dóna-li una altra volta, que no ens acaba…”.
  • Algú que, en un món de marques, no s’oblida d’argumentar a favor de productes.
  • Algú que aniria a Supervivientes i guanyaria: l’han donat per mort i enterrat tantes vegades!
  • Algú que amb la paraula publicitària va haver d’aprendre, per aquest ordre, a informar, persuadir, seduir i, finalment, conversar i explicar històries de llarg recorregut.
  • Algú que es resisteix a rendir-se i s’obstina obstinadamente a continuar escrivint.
  • Algú que encara pensa i escriu anuncis de premsa, espots de TV, falques de ràdio, cartells, cartes de màrqueting directe o bàners.
  • Algú que s’oblida de si mateix per posar-se en la pell dels altres.
  • Algú que no pot dir-se redactor si, malgrat la seva creativitat, no sap expressar les idees amb paraules.
  • Algú que s’emociona quan li deixen escriure “molt text”.
  • Algú a qui també anomenen copy, redactor creatiu o redactor conceptual.
  • Un camaleó.
by

De fulls en blanc

ex-Big Room de Maripili

Foto de Anna Brugués

Tampoc la nostra agència ha pogut escapar de la febre d’austeritat que ens tenalla. Estem de mudança. Ahir va ser el darrer dia en la nostra antiga oficina i el dilluns iniciarem una nova etapa en un altre lloc, només 80 números més amunt al mateix carrer, però bastants euros menys de lloguer. Ara mateix estic una mica trist. Ha estat el meu espai de treball durant deu anys, des que es va fundar, i hi he viscut tota mena d’emocions, tant professionals com personals. Ho confesso, sóc un nostàlgic.

Per exemple, rememoro el meu primer dia a l’agència i el primer encàrrec que vaig rebre de la meva directora creativa. Havia de pensar un anunci de doble pàgina a la revista IPMARK per a una agència d’esdeveniments amb la qual col·laboràvem. Sí, gens de l’altre món, cap gran campanya; però quin cangueli vaig passar en rebre el brífing i asseure’m a la taula per enfrontar-me per primera vegada al paper en blanc de la meva nova llibreta. Seria capaç de trobar una bona idea? Deu anys després diria que no sento aquesta classe de por, però d’un pessigolleig nerviós no em deslliura ningú.

Retornant al present, durant els últims dies ens preparàvem per al trasllat, embalant tot el que ens volíem emportar, llençant coses inútils o retirant tot tipus d’artefactes que decoraven i alegraven la Chowroom i la Big Room. L’agència s’anava buidant mica a mica fins que ahir, abans de deixar-la per sempre, quan només restaven les parets nues i els mobles imprescindibles per treballar fins a l’últim moment, vaig veure la imatge. Em vaig adonar que l’agència s’havia convertit en un gran full en blanc sobre el qual, quan aquest dilluns arribem a les noves oficines, haurem de tornar a escriure, i tal vegada amb un traç diferent.

Permeteu-me acabar reproduint literalment un dels textos més intel·ligents que he llegit explicant què representa el paper en blanc. És un breu article de Xavier Marcet del seu magnífic blog:

“Se puede sentir vértigo ante un papel en blanco. Es la metáfora perfecta de la creación. Todo es posible pero todo debe salir de nosotros. Hacer emerger esquemas, ideas, bocetos como primera energía de proyecto. El que pierde el hábito del papel en blanco ya solamente se refugia en la inspiración de los demás y opta por compilar. El papel en blanco nos desnuda ante nosotros mismos, nos pone a prueba. Verifica nuestros mecanismos de pensar, comprueba la potencia y lubricación de las ideas y nuestra capacidad de combinarlas, evalúa nuestra destreza en la expresión. El papel en blanco es un termómetro de aprendizaje y de esfuerzo. El papel en blanco es un paisaje de nosotros mismos.”

Per enmarcar sobre una paret en blanc.

by

redactor digital o redactor a seques (I)

Sóc membre d’un grup de debat a Linkedin especialitzat en redacció publicitària: Advertising Copywriting. Fa unes setmanes algú va iniciar un debat amb un comentari en què mostrava el seu enuig davant l’etiqueta redactor digital adduint que el que importava de debò era la redacció en si i no el mitjà. Aquestes van ser les seves paraules literals:

“For the love of God will people stop asking for ‘digital copywriters’. If you can write copy it doesn’t matter a flying fandango what medium you work in. I’m sick to death of this idiot pidgeonholing”.

La discussió que va generar aquesta intervenció es va perllongar durant moltes jornades i va donar lloc a prop de 500 comentaris!. Confesso que el meu paper va ser de mer lurker, però a canvi vaig compilar bona part de la conversa per resumir-vos en aquest article les idees principals i els girs que es produïen en el debat. Com sol succeir, les opinions es van polaritzar entre els que estaven totalment d’acord amb el comentarista inicial i els que no.

Els principals arguments dels primers van ser:

  • Un bon redactor és bon redactor en qualsevol mitjà, si no funciona off-line tampoc ho farà on-line.
  • No importa per a quin mitjà s’escrigui, els requisits són exactament els mateixos: tot redactor ha de ser creatiu i persuasiu perquè el seu objectiu últim és influir en l’actitud o el comportament del receptor.
  • Les habilitats redaccionals són transferibles de mitjà a mitjà. Cadascun té les seves regles, però només cal entendre-les i aplicar les tècniques adequades de redacció.
  • Si no es fa referència a redactor d’anuncis de TV, redactor de ràdio, redactor de publicitat en el punt de venda, etc., per què es considera que s’hagi de parlar, en canvi, de redactor digital o redactor web?
  • Qualsevol redactor pot aprendre els suposats requisits especials de l’escriptura digital, de la mateixa manera que qualsevol redactor ha de saber redactar, per exemple, un argumentari de venda, una carta de màrqueting directe o un fullet corporatiu.
  • Destaco també el debat i la polèmica que va suscitar un participant en afirmar que al voltant de l’escriptura digital s’havia edificat tota una aurèola mística elevant-la a una espècie d’art sagrat, inescrutable, un arcà solament a l’abast d’uns pocs escollits, tot per defensar una parcel·la professional pròpia i vedada als redactors de la “vella escola”. En la mateixa línia, algú afirmava que massa professionals i massa empreses estan implicades a perpetuar el fet digital com quelcom diferent, i que si de sobte es descobrís que la redacció digital no és tan especial i màgica com ens volen fer pensar, molts dels“experts digitals” sentirien amenaçada la seva posició.

Els que sí que van considerar la conveniència de l’adjectiu digital ho van argumentar així:

  • Escriure per als mitjans socials, dispositius mòbils, la publicitat en línia en general o redactar continguts web requereix habilitats i coneixements específics (interactivitat, SEO, arquitectura de la informació, etc.) que no són necessaris en mitjans off-line.
  • Molts redactors tradicionals no estan preparats per al món on-line, sigui perquè no els interessa, perquè no l’entenen, per manca d’experiència o simplement per incompetència, per la qual cosa és impossible que puguin atribuir-se l’adjectiu digital.
  • Els redactors amb talent poden escriure el que es proposin, però hi ha un mèrit en l’especialització: alguns són millors com a guionistes d’espots, uns altres escrivint anuncis de premsa o cartells de publicitat exterior, i uns altres, els digitals, escrivint en la xarxa web.
  • Els redactors tradicionals que no volen reconèixer les peculiaritats de la redacció digital tenen un problema. Resistir-se a admetre que escriure per als mitjans digitals és diferent és un error. N’hi ha que estan disposats a reconèixer-ho, mentre que altres no volen renunciar a la seva zona de confort per romandre-hi.
  • En un moment donat va sorgir el tema de l’edat: això sí que va tocar el voraviu d’alguns i el debat es va enfangar en un conflicte generacional. Més d’un participant sostenia que la majoria de detractors eren autèntics dinosaures publicitaris en fora de joc professional, ressentits pel fet de no poder competir de tu a tu amb els joves natius digitals.

En definitiva, plantejat com un exercici de tesi-antítesi-síntesi, les opinions majoritàries del debat es podrien resumir així:

TESI: No té sentit parlar de redactor digital perquè si s’és bon redactor el mitjà no té cap importància.

ANTÍTESI: Està plenament justificat perquè el redactor digital ha de posseir unes habilitats i unes competències especials que no requereix el redactor tradicional.

SÍNTESI: Certament, qui vulgui dedicar-se a redactar en entorns digitals hauria d’aprendre certes “coses”; però no hi ha res especial en això, tot bon redactor pot fer-ho si se li concedeix el temps necessari, rep la formació adequada i, especialment, si pot posar-ho en pràctica.

by

ara resulta que som storytellers

Storytelling és una paraula que darrerament és en boca de tothom. L’art de narrar històries o de convertir un missatge en relat sembla ser l’imperatiu de la comunicació actual.

Segons ens explica Antonio Núñez, consultor de comunicació especialitzat en storytelling, en un capítol del llibre col·lectiu publicat recentment per APG Spain Planificación Estratégica: la relevancia del consumidor en comunicación comercial vista por los planners, el Pentàgon utilitza l’storytelling per a dissenyar les seves estratègies de crisis, la NASA perquè els seus científics relatin els seus descobriments de manera seductora, multinacionals com Microsoft perquè els seus executius comuniquin i presentin les idees amb major capacitat de persuasió, els pedagogs per a elaborar programes educatius o els coachers per al desenvolupament personal i professional dels seus clients. I en el terreny de la planificació estratègica, afirma que els planners han de “aprender a crear y narrar relatos, y entender sus orígenes, sus mecanismos de propagación, sus tipping points y sus ciclos vitales en la red, en las diferentes pantallas y en el proceso de propagación de boca en boca”.

I com que sembla ser que res ni ningú escapa a l’influx de la narració de relats, resulta que ara els redactors publicitaris, a més de creatius i venedors, també han de ser storytellers. Per exemple, Teressa Iezzi afirma que l’storytelling “is the essential job of the copywriter” i afegeix que “as a copywriter of any description, you are charged with telling a brand story”. Però em pregunto: Alguna vegada havien deixat de ser-ho? No era una història el que ens explicava John Caples ja el 1926 quan, per anunciar els cursos per correu de l’O.S. School of Music, va escriure un dels millors anuncis de la història amb el seu famós titular “They laughed when I sat down at the piano – but when I started to play!”? I no són històries el que ens expliquen la majoria d’anuncis de TV o les bones falques de ràdio?

Segur que no és tan senzill perquè l’storytelling en majúscules deu ser alguna cosa molt més profunda. Em sembla que utilitzem el terme amb massa lleugeresa. Dubto que la majoria de professionals que es dediquen de debò a això considerin els exemples que he esmentat abans com una bona mostra d’storytelling. El que sí que és cert és que els redactors al llarg del temps hem anat canviant la manera d’explicar les nostres històries i l’hem anat adaptant a l’evolució dels formats publicitaris i a les tecnologies que han anat sorgint. Inicialment, les històries publicitàries començaven i acabaven en una pàgina de premsa o de revista; amb l’arribada de la ràdio, es podien cantar en forma de cançó publicitària o jingle, amb l’aparició de la televisió es va haver d’aprendre a explicar-les utilitzant totes les possibilitats de l’audiovisual; i ara, acollint-nos al concepte de transmedia tal com el va definir Henry Jenkins, hem de reciclar-nos per ser capaços d’explicar-les i desplegar-les a través de múltiples plataformes en cadascuna de les quals s’explica una part d’una història que adquireix sentit i es va construint gràcies al compromís i la participació del receptor. De manera que ja ni tan sols hem de ser storytellers sinó transmedia storytellers.

by

eslògans okupes

La veritat és que ja resulta estrany sentir utilizar la paraula eslogan als professionals de la publicitat. Ha caigut en desús en favor d’altres termes com tancament, tag line, claim o concepte. Paraules amb diferents matisos que posem en el mateix sac per referir-nos a l’eslògan de sempre. També la importància que se li dóna actualment no és la mateixa que temps enrere quan les campanyes giraven al seu voltant i semblava que si no tenies un bon eslògan no hi havia campanya. Ara, en canvi, fins i tot es qüestiona la seva necessitat.

En els manuals de redacció publicitària no sol faltar un apartat dedicat al crit de guerra de les marques. Juan Rei en el seu llibre clàssic sobre redacció publicitària Palabras para vender, palabras para soñar defineix l’eslògan com “una frase breu, simple, concisa, brillant i recordable, que expressa l’avantatge principal del producte i que es repeteix al llarg d’una campanya publicitària. I Miquel Altarriba a Què dir, a qui i per què, una magnífica obra que posa en relació la retòrica clàssica amb la redacció publicitària, resumeix els trets que definirien l’excel·lència d’un eslògan: facilitat de record (per la seva eufonía i originalitat), facilitat de comprensió (simple, clar, concís, breu) i capacitat de sintetitzar l’essència del concepte que s’ha de comunicar d’una manera incisiva, creïble i rellevant.

un eslògan difícil de destronar

Jo m’atreveixo a afegir-hi una altra característica derivada de les citades anteriorment: els grans eslògans, claims o com vulguem anomenar-los ocupen un territori expressiu i de significació que altres textos no podran conquerir. Malgrat revisitar els tòpics i els clixés més gastats, els bons textos són únics, s’apropien d’un espai que cap altre producte o marca podrà ocupar si no vol deixar patent la seva escassa originalitat. Moltes vegades el fet d’ocupar un espai ve determinat per la construcció formal de l’eslògan; per exemple, l’estructura gramatical de Compartida, la vida és més (Movistar) o La vida és mòbil, mòbil és Vodafone impossibilita que altres segueixin pel mateix camí. També pot ser l’ús inèdit d’una paraula: Redecora la teva vida (IKEA) o Un gran banc que fa fresh banking (ING Direct). En altres casos, no és tan evident per què succeeix: només és una intuïció, però diria que més enllà de la forma hi ha quelcom latent en l’estructura profunda de determinats textos publicitaris que els fa ocupar un territori inalienable que altres textos seran incapaços d’aconseguir. Sigui com sigui, els textos que marquen territori arriben per quedar-s’hi, per explicar la marca durant força temps i omplir-la de contingut. I són molt diferents dels eslògans okupes, que són els que tenen moltes possibilitats de ser desallotjats.