redacció publicitària

by

a Miquel Altarriba

Aquest article vol ser un petit homenatge a Miquel Altarriba i hauria d’haver estat el primer article publicat a Think copy.

Per a qui no el conegui, la biografia oficial diu que és doctor en Publicitat i Relacions Públiques, que fins fa alguns mesos enrere -quan va començar a retirar-se professionalment- va ser el director del departament de publicitat de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), que és professor de creativitat i de redacció publicitària, que es va iniciar com a redactor a l’agència Danis i després va ser director creatiu a Danis Benton & Bowles i a McCann-Erickson, que va ser cofundador de l’agència digital Briefing i autor dels llibres de redacció publicitària -imprescindibles- Del pregó al web. Una síntesi històrica de la redacció creativa en publicitat i Què dir, a qui i per què? Retòrica i redacció publicitària i, com a anècdota, que és l’autor de l’eslògan encara vigent De El Caserío, me fío.

El que no diu aquesta freda biografia és que ell té molt a veure en el fet que actualment em dediqui a la publicitat. Perquè va ser la seva passió per la professió la que va fer que m’interessés per la comunicació empresarial i perquè més tard va confiar en mi per incorporar-me com a professor a la universitat. Tampoc explica que el doctor Altarriba és el més allunyat de l’estereotip del publicitari. No és molt usual trobar-se amb un professional del sector que enfonsi el seu saber en el pensament dels clàssics, que domini el llatí i el grec, que hagi estat capaç de practicar des de la teoria i fer teoria des de la pràctica rescatant el discurs metapublicitari de la seva aparent vacüitat o l’oratòria del qual sigui capaç de desgranar un discurs profund, sòlid i coherent des de la primera fins a l’última paraula.

Tampoc la biografia fa referència als moments que va compartir amb mi. Recordo especialment quan em passava pel seu despatx per saludar-lo o per qualsevol altre motiu i no em deixava marxar explicant-me, dramatitzant-me fins i tot, el guió de la seva pròxima classe. Quant vaig aprendre en aquelles improvisades classes particulars! I entre el que vaig poder retenir sempre procuro no oblidar això:

“Un anunci s’ha de fer veure i escoltar, però no pot ser l’estridència de la insensatesa.”

Per tot el que s’ha dit fins ara serà inevitable que a Think copy sovint es reflecteixi la seva influència, que ressonin els seus ensenyaments o que m’hi refereixi directament.

Diu la pedagoga sueca Inger Enkvist, autora de La buena y la mala educación, que “d’un bon professor no te n’oblides mai”; i és veritat, doctor Altarriba.

Moltes gràcies i a reveure!

by

rebaixes o el poder d’una sola paraula

Ja que som en època de rebaixes, em permetré comentar aquest anunci d’un centre comercial de Barcelona que vaig veure anys enrere en el dominical d’un diari i que em va agradar pel seu atreviment. El solc presentar a les meves classes de redacció publicitària quan parlem de la relació que existeix entre imatge i text i sobre la capacitat argumentativa d’ambdós; i com que em va servir per a elaborar un treball de doctorat aquesta vegada el to de l’article resultarà una mica “acadèmic”.

En la seva teoria de l’argumentació visual, Groarke (2002) distingeix tres categories d’imatges:

1. Imatges que són mers acompanyants de l’argumentació verbal, de manera que no juguen cap rol argumentatiu o persuasiu.

2. Ensenyes visuals (visual flags), la funció de les quals és atreure l’atenció i dirigir-la cap a l’argument verbal que l’acompanya.

3. Imatges que poden ser enteses per si soles.

La imatge del voltor s’inscriu en la segona categoria perquè la seva funció principal és la de caçamirades. L’objectiu inicial de qualsevol peça publicitària és atreure l’atenció. En aquest cas, el lector que va llegir la revista segurament va ser retingut per la força de la imatge -el primer plànol de l’au ocupant tota la pàgina juntament amb el tractament estètic de la fotografia (color, textura, bellesa).

Però per si sola aquesta imatge no és un argument, no ens diu res, en paraules de Johnson (2003) ”the image by itself can not determine the premise”. Com diria Barthes, cal un text que li serveixi d’ancoratge (ancrage), que orienti i fixi el seu significat resolent la polisèmia intrínseca. Només és una paraula, Rebaixes, però és a partir d’ella que inferim el significat de la imatge i la possibilitat de verbalitzar un enunciat: “Els consumidors, quan arriben les rebaixes, som com voltors”. Entendre la metàfora ens resulta molt senzill: segur que ens ve al cap la imatge tòpica d’una multitud de persones en l’entrada d’uns famosos grans magatzems esperant que obrin les portes el primer dia de rebaixes per abocar-se sobre la peça-presa desitjada.

Penso que aquest anunci és una mostra del predomini en la publicitat de l’argumentació verbal sobre l’argumentació visual. Malgrat el seu pes, la imatge es veu supeditada al text en el sentit que és el que sol suportar l’argumentació. Així, la majoria d’imatges utilitzades en publicitat es corresponen amb les dues primeres categories definides per Groarke (imatges com a teló de fons i visual flags). Fem-ne la prova. En la majoria de casos, si eliminem el text -i aquí cal incloure especialment el text amb el nom de la marca que, a manera de signatura tanca l’anunci- el missatge no resultaria clar o l’argumentació seria ineficaç.

I també és un bon exemple del procés creatiu proposat per Marçal Moliné (2003). Difícil resumir-lo en poc espai, però ho intentaré. Moliné parteix de la premissa que el cervell humà, per percebre, seleccionar, interpretar i memoritzar els missatges, disposa d’uns mecanismes de treball que són constants i universals. Considera que únicament el procés creatiu publicitari i, per tant, l’anunci resultant que s’ajusti a aquests dispositius naturals ofereixen garanties d’aconseguir el seu objectiu. Concep el procés creatiu com un programa de pensament estrictament lògic que consta de les etapes següents:

1. Cridar l’atenció del receptor per mitjà d’un element sorpresa.

2. Generar incertesa a través d’enunciats textuals o visuals que no encaixin amb les expectatives del receptor sobre la realitat.

3. Provocar l’activitat o l’esforç mental del receptor en fer-li formular inferències que li permetin intentar resoldre la incertesa.

4. Portar el receptor fins al descobriment de la interpretació correcta del missatge en relacionar els significats implícits continguts en aquest amb un producte o una marca.

Trobem el mateix esquema en aquest mordaç anunci, obra de l’agència de publicitat de Barcelona BUM. Després de l’atenció que suscita en l’audiència, es genera la incertesa: per què el vestit de torero està de rebaixes? Per interpretar el significat (descobriment), el receptor havia de realitzar la connexió adequada (inferència), i aquesta té a veure amb la realitat del moment en què va aparèixer l’anunci: les rebaixes d’estiu van coincidir amb l’abolició de les curses de braus a Catalunya.

Anem de rebaixes?

REFERÈNCIES

  • GROARKE, L. “Hacia una pragma-dialéctica de la argumentación visual” a: VAN EEMEREN, F. H (ed). Advances in Pregma-Dialectics.  Amsterdam: Sic Sat; Virginia: Vale Press-Newport News, 2002 (p. 137-151).
  • JOHNSON, R. H. “Why ‘Visual’ Arguments aren’t Arguments” a: BLAIR, J.A [et al] (eds.). Informal Logic @25: Proceedings of the Windsor Conference. Windsor: University of Windsor, 2003.
  • MOLINÉ, M. La comunicación activa: publicidad sólida. Bilbao: Deusto, 2003.



by

microtextos, microestil, microveu

Acabo de llegir Microstyle: The Art of Writing Little de Christopher Johnson, que tracta sobre els microtextos. Havia pensat escriure’n una ressenya, però per si triga a arribar o finalment no la faig us deixo un resum amb les idees que m’han semblat més interessants.

  • Què és un microtext (micromessage)? És qualsevol paraula, frase, sentència o text breu que constitueix un titular, un eslògan, un nom de marca, un tuit, un estat personal a Facebook, una etiqueta, l’assumpte d’un missatge de correu electrònic, un SMS, un comentari en un fòrum, una diapositiva d’una presentació, etc.
  • Els microtextos exigeixen un microestil que cridi l’atenció a l’instant i comuniqui alguna cosa ràpidament.
  • El microestil és la base per a la creativitat verbal de cada dia: el discurs actual està dominat pels microtextos.
  • El microestil no és una novetat, però el que és original és que actualment tots podem participar del joc: escriure ha deixat de ser una activitat d’especialistes i ha passat a ser una activitat quotidiana.
  • Fins fa poc solíem escriure gairebé exclusivament en contextos formals en els quals érem avaluats (escola, feina, cerca d’ocupació, literatura, redacció professional). Ara tenim els mitjans i les oportunitats de crear continguts en moltes plataformes (web, xarxes socials, correu electrònic, xats, etc) no per ser avaluats, sinó per comunicar, divertir-nos, persuadir o compartir.
  • El microestil té a veure amb l’economia de l’atenció. Quan consumim missatges verbals escanegem i filtrem fins a trobar allò que mereix la nostra atenció. I quan els creem, lluitem per captar l’atenció dels altres.
  • El microestil és el resultat de la nostra manera actual de llegir i escriure en els mitjans digitals.
  • La implantació de les noves tecnologies i l’ús massiu de les xarxes socials han creat una nova manera de comunicar-nos i un paisatge de missatges verbals extremadament competitiu, un paisatge que amplifica una infinita multitud de veus fins ara desconeguda. La contrapartida: quan tothom parla, ningú té massa temps per escoltar.
  • D’aquí la importància de crear una microveu que reflecteixi la nostra personalitat o la de la nostra marca.
  • Johnson, en substitució del que denomina Big Style (prescriptiu, avaluador, sancionador) advoca per la necessitat de crear la nova retòrica del microestil allunyada del context dels textos formals i de les institucions que els sancionen.
  • La popularització dels microtextos és part d’un fenomen més extens, l’obsessió per la brevetat en tots els mitjans i aspectes de la nostra cultura: la revista Wired (2007) el va anomenar cultura snack.
  • Més que un significat complet, un microtext és una clau que obre portes, un text que inicia un viatge mental cap a una destinació.

Totes aquestes idees formen part del que seria una introducció al microestil; al meu parer, els capítols més interessants del llibre. A continuació Johnson se centra a desenvolupar consells per escriure microtextos eficaços. Alguns d’aquests a manera de decàleg són:

  • Crea associacions mentals.
  • Sigues rellevant
  • De vegades no cal ser brillant, n’hi ha prou amb ser clar.
  • Fes-ho senzill (Keep it simple).
  • Sigues precís, tria la paraula adequada.
  • Crea imatges mentals amb les paraules.
  • Prem el botó de les emocions.
  • Utilitza metàfores: expressen significats complexos i permeten als receptors fer les inferències desitjades.
  • Expressa el que no s’espera que sigui dit.
  • Juga amb patrons poètics que donin ritme i musicalitat als missatges.
  • Trenca les normes gramaticals, però no de manera gratuïta.
  • Crea noves paraules.
  • Juga i diverteix-te amb les paraules.
  • Evoca una conversa i intenta establir una relació.


by

el redactor està missing

El passat mes d’octubre l’Asociació Interprofesional del Cerdo Ibérico (ASICI) va llançar una campanya de comunicació per a promocionar el pernil ibèric amb aquest anunci de TV. El veiem?

Sobre gustos no hi ha res escrit, però jo no tinc gaire més que afegir al que van opinar en el seu moment altres professionals com Rafa Blasco o Fátima Martínez. El que sí que m’agradaria comentar, ja que Think copy és un espai sobre redacció publicitària, és alguna cosa que em va cridar l’atenció en llegir els crèdits que citen els noms dels diferents professionals que van intervenir en la creació, producció i aprovació de l’espot. Així, es menciona un director de serveis al client i planificació estratègica, un director creatiu, un director de comunicació, una directora d’art, un director de comptes, un supervisor de comptes, un planner, una executiva de comptes, un equip creatiu format per quatre persones, un músic, la productora, etc. Hi falta algú? Doncs no s’esmenta en cap moment el redactor o la redactora. Intentant explicar la seva absència he trobat aquestes possibles respostes:

A. Les fonts que he consultat no són fiables: es van oblidar de fer-ne esment, una badada la pot tenir qualsevol.

B. El redactor és entre els quatre integrants de l’equip creatiu, però algú no va considerar necessari que hi constés explícitament.

C. El redactor va preferir esborrar-se dels crèdits.

D. No va haver-hi redactor publicitari que escrivís:

Yo soy…dehesa. Lo mismo me da a mí el sitio, el momento y el lugar. Hay varias clases de ibérico, si me quieres conquistar: el jamón de cebo rompe, con bellota pierdo el norte, a mí siempre me embelesan”

Yo soy… de Ibérico ¡y tú, también!

E. Altres motius que desconec per no disposar de tota la informació.

Se us acudeixen altres raons? Com diria Isaiah Mustafa, l’home Old Spice: “You tell me”.

by

la insuportable lleugeresa del cos de text

Fa dies vaig visitar a la Pedrera de Barcelona l’exposició de l’artista Perejaume (Sant Pol de Mar, 1965). Si esteu per la ciutat, us la recomano. Ofereix una retrospectiva dels últims 20 anys de la seva trajectòria i el seu sorprenent títol Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nov !“és tota una declaració d’intencions. La idea que subjeu en bona part del recorregut de la mostra és la de l’excés. Davant la saturació d’obres artístiques en el mercat, Perejaume sembla plantejar-se què ha de fer. Renunciar a crear a fi de no contribuir a aquest excés? Continuar creant però sense donar visibilitat a la producció artística?

En un moment donat el visitant es topa amb una “no obra”. On a priori esperaríem trobar un quadre, Perejaume deixa escrit un text que ens explica per què va decidir no exposar-la, diu així:

Li he demanat a l’obra que havia de ser aquí:

-Digues, ¿vols que t’exposi?

-No ho sé –m’ha dit.

Però m’ha semblat que ho deia amb més mostres de no, que de sí.

Mentre admirava l’exposició no vaig poder evitar fer un paral·lelisme amb la saturació publicitària en la qual vivim immersos. Contemplant l’obra absent, confesso que no vaig poder evitar que em vinguessin al cap les nombroses vegades que he dubtat de l’eficàcia d’infinitat d’anuncis que fem els publicitaris: tal vegada hagués estat millor que mai haguessin sortit a la llum perquè com diria Daniel Solana, per una o una altra raó, es tractava d’anuncis morts.

Portant la reflexió a l’àmbit de la redacció publicitària, el dilema se m’ha plantejat sovint a l’hora de redactar el cos de text (body copy) de molts dels anuncis en què he intervingut. Cal? Per molta il·lusió i esforç que hi dediqui, algú el llegirà? Recordo una anècdota. Un client no “acabava de veure” la nostra proposta de text per a un anunci d’una revista. Finalment, després de fer “les voltes de rigor”, va decidir que la versió inicial era la millor. L’endemà ens va trucar i ens va dir que l’eliminissim, que amb el titular ja n’hi havia prou, que “total, ningú llegiria el text”. L’endemà ens va tornar a trucar: que el tornessim a posar, que “encara que ningú el llegiria, tot anunci havia de portar body copy. Sí, aquell també va ser un anunci mort. I si li haguéssim preguntat, després de tant mareig, segur que hagués preferit no haver nascut.

by

asterisc de risc*

L’asterisc és un signe de puntuació en forma d’estrella que s’utilitza com a crida de nota al marge o a peu de pàgina dins d’un text, encara que també pot tenir altres valors convencionals segons l´ús. En publicitat se sol utilitzar per a advertir de certes condicions relatives a un enunciat, les quals apareixen detallades tancant l’anunci i amb un cos de lletra més petit.

D’un temps ençà l’asterisc sembla campar a pler en els anuncis, especialment en els titulars. Això no és una bona notícia per a la publicitat, a la qual s’acusa de no anar amb la veritat al davant. Amb raó l’asterisc està mal vist i genera desconfiança perquè el consumidor, ja previngut, l’associa a una veritat a mitges o directament a una mentida. Un asterisc és un sí però no, un vull i dolc, un deixar-te amb la mel a la boca.

Diria que el problema rau en el fet que s’ha convertit en una espècie de comodí gràcies al qual podem titular sense complexos. No importa el que diguem perquè sempre podem recórrer-hi per revelar més endavant el seu veritable significat. Però a la publicitat honesta, la que cerca dir la veritat ben dita, no li fa cap bé perquè sabem per experiència que darrere d’un asterisc sovint s’amaga un costat fosc, la traïció a qui ha acceptat llegir-nos i a qui hem creat una expectativa que es veurà rebaixada o incomplida.

Casualment, mentre rumiava aquest article, Vodafone ha començat a difondre una campanya de publicitat en què l’asterisc és l’eix de la idea i en la qual tots els anuncis de premsa i de publicitat exterior clouen el titular amb un asterisc. Però de manera intel·ligent aquest remet a un altre enunciat que no decep les expectatives posades en el que s’ha dit anteriorment, sinó que les reafirma. Els creatius, conscients de l’ús que se li sol donar, juguen amb ironia per transformar l’asterisc ara en un portador de bones notícies i dur a terme un autèntic rentat d’imatge del malvat signe de puntuació.

*risc no és la paraula més precisa, però com que rima amb asterisc, ja serveix.

.

by

els altres

Martí Sales, escriptor, actor i músic, afirmava en una entrevista en el diari Ara que la primera lliçó que va aprendre com a escriptor va ser que “per escriure alguna cosa que tingui validesa, has de superar-te a tu mateix; si no, no té interès, comença i acaba en tu”. Si apliquéssim les seves paraules al peu de la lletra en l’àmbit de la publicitat podríem concloure -sé que no és cert- que tot el que escriuen els redactors publicitaris o de continguts és interessant: no se m’ocorre ningú que quan escriu s’oblidi tant d’un mateix i centri el seu discurs en els altres.

Quan escrivim publicitàriament ho fem sobre els productes o les marques dels nostres clients, intentem endevinar quin missatge els agradaria transmetre, utilitzem el seu to de veu corporatiu, ajudem a crear la seva identitat verbal, donem la paraula als seus suposats consumidors -ara parlem com una mestressa de casa, ara com un adolescent- o als seus prescriptors –avui som un dentista i demà una celebritat recomanant un xampú “porque yo lo valgo”. Si oficiem com a redactors de continguts, hauríem d’escriure sobre allò que és rellevant per a l’empresa i, sobretot, per a la seva audiència adaptant el nostre estil i el nostre llenguatge al seu perfil. Però en tot cas, sigui quin sigui el nostre rol com a redactors, la immensa majoria de vegades el jo desapareix i creem des de l’alteritat o pensant-hi. I com la vida ens ensenya, no resulta gens fàcil posar-se en la pell dels altres.

by

no, no i no

Quan començava a treballar com a redactor la meva directora creativa -una gran professional- em recomanava no escriure titulars, eslògans, etc., que portessin la paraula no. El seu argument era que la publicitat sempre havia de transmetre missatges positius i la negació era clarament el contrario a allò desitjat. La primera vegada, suposo que per la meva prudència natural, no vaig protestar. Malgrat conèixer el seu punt de vista, jo continuava utilitzant la paraula maleïda sempre que ho considerava oportú perquè el seu raonament no em semblava suficient per deixar a un costat una paraula que jo creia necessària. Per què la seva reticència es limitava només a aquest adverbi? Gens, mai, tampoc, sense o maimés tenen també la seva càrrega negativa i, en canvi, segur que hagués pogut usar-les lliurement.

Jo seguia en els meus tretze fins que un dia, tal vegada per esgotament, em va confessar que el seu consell l’havia heretat d’un director creatiu en el seu pas per una altra agència. En aquell mateix instant vaig entendre que definitivament no hi havia raó alguna per no utilitzar la paraula tabú. Diria que en publicitat existeixen massa suposicions, massa regles escrites i no escrites, que ens neguem a donar per superades tot i que hi hagi arguments per fer-ho. La publicitat ara com ara no és una ciència exacta i per tant tot pot ser qüestionat. Tal vegada arribi el moment, si és que ja no ho ha fet i jo ho desconec, que el neuromarquèting, seguint mètodes científics, conclogui que sí, que els consumidors reaccionen pitjor davant enunciats que contenen la negació i que aquests no són efectius. Fins que no arribi aquest dia, seguiré sense tenir cap remordiment en utilitzar-la.

Segur que recordeu magnífiques campanyes que potser no haguessin vist la llum si arriben a caure en mans d’algú que renegués de la negació. Què hagués estat de Never say no to Panda o de l’anunci de TV del diari The Independent construït a partir de l’acumulació de negacions? Sortosament vam poder gaudir-ne. Aquí us els deixo perquè els assaboriu de nou.

by

hola o adéu

Fa poc vaig llegir un article de Ramón de España en El Periódico de Catalunya en què afirmava que existien dos tipus de persones: les que sempre diuen hola i les que sempre diuen adéu. Es referia a les persones amb qui ens topem fortuïtament al carrer. Les primeres sempre s’aturen per saludar-nos, s’alegren de veure’ns i els agrada iniciar una conversa, per mínima que sigui: Què tal? Com estàs? Quant de temps! A veure si quedem per menjar? Les segones, si abans no han fingit no veure’ns, amb prou feines balbotegen un adéu a manera de comiat instantani mentre s’allunyen accelerant el pas.

Penso que amb els textos publicitaris succeeix el mateix. Hi ha textos que ens saluden amb un hola respectuós, ens fan minorar la marxa fins a detenir-nos, conviden a quedar-nos perquè els seguim llegint o escoltant i, per descomptat, intenten seduir-nos de manera intel·ligent. I després hi ha els textos que només saben dir adéu. Són els que passen de llarg i s’esvaneixen ràpidament perquè no tenen res a dir, o perquè el que ens comuniquen ja ha estat dit infinitat de vegades de la mateixa manera, o perquè ens parlen amb un to inadequat o perquè ofenen la nostra intel·ligència. Intentaré que Think copy sigui un hola i no un adéu.

by

hi havia una vegada…

once upon a time

No he escrit mai una novel·la, però m’imagino que una de les decisions més difícils deu ser triar la frase que donarà començament a tota la història. Si ja d’entrada ens enganxa, estem millor predisposats a continuar llegint i comencem a imaginar cap a on ens portarà. Un dels meus inicis preferits és el de La metamorfosi de Kafka: “Quan un matí Gregor Samsa es va despertar d’un somni ple de malsons es va trobar en el seu llit convertit en una bestiola enorme”.

En certa manera aquesta és la tesitura en què em trobo ara quan haig de triar el contingut de la meva primera entrada de Think copy. Sobre què hauria de tractar? Em decideixo per un solemne article fundacional on explicaria de què va i de què no va aquest blog? A qüestionar la vigència del clàssic tàndem director d’art-redactor en l’agència de publicitat? A posar sobre la taula l’escassa atenció que s’ha prestat tradicionalment a la identitat verbal de les marques en relació amb la identitat visual?

Però, per què preocupar-me? Els contes que expliquem als nostres fills quan se’n van a dormir solen començar amb l’efectiu Hi havia una vegada… i mai falla. Què importa com comenci la història? El que realment interessa als nostres petits és el que ve a continuació. Doncs això: Hi havia una vegada… Benvinguts a Think copy!